La foto de Colón, ara a Barcelona
Una constant del nacionalisme espanyol és que sempre s’ha definit políticament a partir de construir enemics i no pas de l’explicació d’un projecte propi. L’autoritarisme l’han posat al servei de la defensa de tot allò que consideren enemic de la nació espanyola. I, evidentment, en el lloc més alt del pòdium sempre hi han situat Catalunya i els catalans. Durant segles, l’amenaça contra la qual han volgut lluitar ha estat la llengua catalana, dedicant esforços ingents a prohibir-la i perseguir-la per tots els mitjans, buscant sempre la discòrdia i la fractura social.
Aquest diumenge, els carrers de Barcelona acolliran la flor i nata de l’espanyolisme més tronat amb el pretext de salvar Espanya davant l’amenaça d’una amnistia. José María Aznar, convertit en l’alquimista del nacionalisme espanyol des del laboratori de la FAES, ha marcat el camí. I, diumenge, Alberto Núñez Feijóo i Santiago Abascal agafaran el pont aeri per venir a Barcelona i manifestar-se darrere una pancarta amb el lema "No en el meu nom". Volen denunciar la rendició de Pedro Sánchez i del Partit Socialista, que per mantenir-se a la Moncloa sembla estar disposat a posar el comptador a zero de la repressió de l’Estat contra els independentistes.
El més curiós del cas és que, fins avui, no hem sentit ni una sola vegada cap dirigent socialista parlar d’amnistia. Pedro Sánchez ha parlat de generositat i de la necessitat de treure el conflicte polític dels tribunals, però tothom ha interpretat aquestes paraules a la mesura justa del que cadascú vol sentir. I, paradoxalment, aquells que donen més per feta l’amnistia són aquells que més la rebutgen.
Però la dreta no està sola. Les velles glòries socialistes també han sortit a salvar Espanya. L’últim a fer-ho ha estat l’expresident d’Extremadura, Juan Carlos Rodríguez Ibarra, que amb la seva barroeria habitual ha comparat l’amnistia amb una violació a 40 milions d’espanyols. Ibarra, com a nacionalista espanyol de pota negra que és, sempre ha volgut construir la seva identitat política a partir del greuge i la confrontació amb els catalans. El reguitzell d’insults que ens ha dedicat durant la seva vida política és inacabable.
Sembla clar que la marxa de diumenge pels carrers de Barcelona servirà per fer constar en acta que les dues Espanyes són ben vives. Els autèntics patriotes surten a manifestar-se contra els traïdors que volen destruir Espanya, però darrere d’aquesta efervescència no hi ha res més que la lluita pel poder per veure qui governa a Madrid, fent servir Catalunya com a decorat d’aquesta performance. A les proclames i discursos que es facin sentirem molts atacs i acusacions, però ni una sola proposta.
I mentre tot això passa, el rellotge de la investidura va corrent i encara ningú no sap què donarà de si tot el debat al voltant de l’amnistia. El primer que ha aconseguit Pedro Sánchez és que una de les condicions fixades per part de Junts de pagar per avançat no es complirà. La solució va per llarg. I des de les files de Sumar també han deixat clar que el contingut de l’amnistia s’ha d’acomodar a allò que pugui acceptar el Tribunal Constitucional.
Vist amb distància, semblaria que Pedro Sánchez guanya temps. Intenta que els independentistes no es despengin de la negociació tot mantenint viva la carta de l’amnistia, però alhora es fa difícil imaginar que els partits independentistes i el PSOE puguin trobar un denominador comú que doni satisfacció als electorats respectius. Per això, segur que té un ull posat a les negociacions i l’altre a les enquestes.
El patró electoral que més alegries ha donat al PSOE és el de presentar-se com el mal menor que pot aturar la dreta autoritària. Res fa pensar que ara això hagi de ser diferent. I si es constata que les negociacions per a l’amnistia no quallen, perquè els independentistes demanen allò que els socialistes no poden donar, Sánchez tornarà a posar sobre la taula el dilema de "o la dreta o jo", sabent que cap dels partits independentistes té gaires incentius per penjar-se el dubtós mèrit de forçar una repetició electoral.
Com ha passat abans amb les manifestacions per la unitat d’Espanya a la plaça Colón de Madrid, la passada de frenada de la dreta, posant-se la bena abans de la ferida, pot acabar servint als socialistes per aparèixer com els més centrats i conciliadors davant dels que aposten per la bronca. I, un cop més, Catalunya haurà estat el plató perfecte per a la batalla madrilenya.
