16/04/2022

França: respostes davant el canvi d’època

3 min

França no és Espanya o Catalunya, certament. Diferències en l’arquitectura institucional i el sistema electoral, en la cultura política o en la pròpia història partidista desaconsellen extrapolacions simplistes dels resultats de la primera volta de les presidencials. Tampoc estic gaire d’acord amb l’afirmació que el país veí és un laboratori i que hem de veure el que hi passa com un avançament del que vindrà després aquí (és cert que Marine Le Pen va ser pionera en la consolidació de l’espai de la dreta radical europea, però en canvi la França Insubmisa de Mélenchon és una còpia de la fórmula del primer Podem o Syriza). El que sí que sembla pertinent és reconèixer que França comparteix amb Espanya i Catalunya característiques, context i emmarcament comunitari. I que certes dinàmiques de fons que es visibilitzen en les tries electorals de diumenge donen pistes per analitzar cap a on van les societats europees.

Els titulars del 10-A. Són tres. El primer: l’augment de l’abstenció, que se situa per sobre del 26% (la dada més alta des del 2002). Una part de la ciutadania no se sent interpel·lada a participar en les eleccions que decidiran la presidència del país. I, cosa que és més important, l’autoexclusió política no està uniformement repartida: els joves voten menys que els adults, els de nivell educatiu baix menys que els d’alt, els precaris menys que els que tenen bones feines, etc. El segon titular: l’esfondrament del partits que havien format el nucli de la política institucional de la V República. Els representants de les famílies socialista i conservadora, fonaments de la construcció del consens keynesiano-fordista a la França de la segona meitat del segle XX, obtenen poc més del 6% de vots. Dit això, alerta: que aquestes formacions surtin tocades de la cita electoral no vol dir que s’hagi de produir el mateix patró a eleccions legislatives, regionals o locals.

El tercer titular: la concentració del vot en tres espais polítics. a) L’encapçalat per Emmanuel Macron, que es presenta com a polític centrista, reformador i europeista. Malgrat que va irrompre com a outsider, podríem definir-lo com a representant de l’ordre republicà, ben vist per l’establishment. Al llarg dels cinc anys de presidència ha desplegat una forma de lideratge vertical, poc amant del diàleg i reificador d’una certa noció d’elit. b) El representat per Le Pen. Una opció de la dreta radical que s’ha anat coent a foc lent des del canvi de mil·lenni. Una formació nativista (nacionalista i xenòfoba) i amb una aproximació autoritària a la cosa pública, però que per diversos factors (entre ells el sorgiment de Zemmour per la seva dreta) ha deixat de fer por, o ha passat a fer-ne menys. c) El liderat per Mélenchon, una proposta d’esquerres amb fort accent verd i violeta, desenfadada i alhora desafiant tant a la ultradreta com a les terceres vies. Planteja noves polítiques per forjar igualtat i llibertat; i una altra forma de fer política per reconstruir la cohesió social amb fraternitat i autonomia.

L’esgotament de l’hegemonia neoliberal. La Gran Recessió (2008), la seva gestió amb mesures d’austeritat, i la crisi del covid-19 (2020) han mostrat els límits que presentava el projecte neoliberal, corrent hegemònic des dels 80: desigualtats creixents, destrucció de l’economia productiva, vulnerabilitat social i ruptura de la cohesió. D’una manera més intuïtiva que teoritzada, en els darrers temps es produeix un cert retorn i recentrament cap al que és públic (entès com a estatal i comunitari) com a nou sentit comú. L’esgotament de la legitimació de l’aposta impulsada per Reagan i Thatcher, i reconstruïda amb la globalització econòmica i la finançarització de l’economia, està ben present en els malestars que expliquen els resultats electorals de França.

Que Macron estigui a la corda fluixa no només s’explica per errors de campanya. La seva proposta en un context complex i incert, en què es viuen exclusions i indignacions, és fer més del mateix: continuar estirant el projecte neoliberal (o la seva accepció socioliberal) com un xiclet. I no hauria d’estranyar que, davant l’immobilisme d’un sistema que va cavant una trinxera entre ciutadans de primera i de segona, es vagin consolidant dues perspectives que dibuixen un futur. Una primera que proposa un autoritarisme postdemocràtic, en paraules de Josep Ramoneda, un benestar xovinista i depredador en què els perdedors de la globalització neoliberal competeixen per pocs recursos. Una via de replegament nacional. Una segona que aposta per reconstruir la ciutadania social sota la bandera dels ideals de progrés i inclusió, en unes noves coordenades de segle XXI. Un green new deal, un nou contracte social. Una via democratitzadora i postnacional.

El no canvi en un canvi d’època comença a esgotar-se com a opció. I aquí entren en escena dos horitzons d’esperança possibles: un de reaccionari i un altre d’emancipació. I, en algun moment, caldrà triar.

Gemma Ubasart és professora de ciència política a la Universitat de Girona
stats