Francesc, continuar o renunciar

Avui fa dotze anys de l’elecció del papa Francesc, un aniversari que passarà ingressat a l’hospital. No se sap per a quan en té, però amb 88 anys i amb la salut compromesa, el problema no és quan el donaran d’alta sinó si estarà en condicions de tornar al Vaticà per reprendre les seves exigents responsabilitats, o si al final acabarà fent un pensament com el del seu antecessor quan ja no es va veure amb cor de continuar; sobretot tenint en compte que Benet XVI va obrir aquest inesperat camí de la renúncia, que era una opció que cap papa no havia fet servir des de feia més de sis segles. Al cap i a la fi, Francesc ha donat prou mostres que la porpra li importa poc i en canvi valora molt el servei.

Sigui quan i com sigui, l’ingrés hospitalari de Francesc ens ha situat davant la possibilitat d’un nou conclave. A la pel·lícula del mateix títol, ambientada en el present, assistim al joc brut electoral i a la lluita de bàndols entre cardenals conservadors i progressistes durant els dies de la seu vacant. És ficció, però els apunts del guió estan presos del natural.

El mateix Francesc explica a la seva autobiografia Esperança (Rosa dels Vents), que a l’acabar el dinar del dia que el van escollir un cardenal li va preguntar si era veritat que li faltava un pulmó. No, era mentida. L’any 1957 li van extirpar el lòbul superior. En saber la veritat, el cardenal es va posar vermell, va dir una mala paraula i va exclamar “Aquestes maniobres d’última hora!”. De maniobres també n’hi haurà ara, quan l’extrema dreta eclesial també vol governar. I tot i que la influència política de l’Església catòlica no és el que era, un lideratge universal que servís de contrapès a tanta vulgaritat i a tanta supèrbia com ens està caient a sobre seria, si més no, tot un consol.