Fred i sentit comú (1929)

Del text de Pla (Palafrugell, 1897-1981) publicat avui fa anys a La Veu de Catalunya (20-II-1929). Aquell dia la temperatura mitjana a Barcelona era de 10º. Acudit de Josep Costa Picarol (Eivissa, 1876 - Palma, 1971) a L’Esquella de la Torratxa (22-II-1929) amb aquest peu: “-On vas així pel carrer? No veus que ja s’ha acabat el carnaval? -El carnaval sí, però el fred no!”

El problema del fred a dins les cases, al qual aquests dies els diaris donen una certa extensió, és tant important a fora de Barcelona com a Barcelona mateix. A Barcelona arriba a ésser còmic el que passa. Hi ha cases a l’Eixample, que tenen entrades aparatoses, espectaculars, plenes de marbres, de ferros artístics i de tota mena de matèries que fan enrojolar, a dins les quals hom es gela, literalment, hom hi queda glaçat. De vegades, per escalfar tot un d’aquests enormes pisos, hi ha una miserable estufa de petroli que fa mal de cap. Aquesta estufa té el seu destí d’ésser passejada per la casa segons les necessitats immediates. Si la senyora té una visita, hom la treu del despatx del senyor. Si el senyor té un client o un amic al despatx, la senyora veu allunyar-se corredor avall la flameta blava i pudent. Com que tots heu passat per les tortures d’aquestes visites, m’abstinc de descriure l’estat de frigorificació humana mantinguda en un estat d’enervament pel clau de mal de cap que el petroli -del Monopoli- us ha clavat al front. És una dolor dantesca, diabòlica, estranya. [...] En el moment que escrivia l’article sobre la temperatura d’usurer que fa a dins les cases de Barcelona, i al·ludia també al fet que a cert teatre és perfectament corrent veure-hi el públic amb el coll de l’abric alçat, llegia que havia estat nomenat un nou director artístic del teatre esmentat. Aquesta noticia m’ha emplenat, com admirador que sóc del teatre català, d’una joia natural. De totes maneres, jo em demano, en nom dels pobres infeliços que sempre que podem passem per la taquilla del teatre amb l’objecte d’honorar pràcticament les obres dels nostres dramaturgs, si el nou director artístic podrà resoldre els problemes vertaderament artístics que el teatre té plantejats. Aquests problemes són de temperatura, de termòmetre i es redueixen a això: a fer per manera que els espectadors puguin veure representar una obra de Sòfocles o de Pitarra, de Shakespeare o de Guimerà, sense necessitat de portar l’abric [...] I si això passa als teatres, [...] imagineu-vos el que deu passar a les regions més prosaiques. Jo recordo amb horror el fred que vaig passar a estudi, a l’Institut, a la Universitat. ¿Ha millorat una mica tot això? Està igual? No entenc pas res en coses de medicina ni d’higiene: em sembla evident, però, que si una criatura ha d’esmerçar tota la seva força per defensar-se contra el fred, té poques possibilitats per a arribar a un desenvolupament normal. ¿Heu pensat amb tot això? Us confesso que quan veig una criatura jugar -amb les calcetes curtes que solen portar ara les criatures- sobre els mosaics gebrats, em ve pell de gallina. Després, per sortir al carrer, hom les abriga de dalt a baix. És el revés, però, que s’ha de fer. A fora, al carrer, no hi fa mai fred en aquest país. És dins les cases que n’hi fa.