La farsa nadalenca de Meghan Markle
La quantitat ingent de rampoines nadalenques que arriben a les plataformes per ensucrar les festes és insuportable. Per la saturació de la temàtica, per la carrincloneria, per la perpetuació dels tòpics i per la transmissió d’uns valors de nyigui-nyogui. Però si hi ha un exemple obscè que treu de polleguera és l’especial de Nadal With Love, Meghan, on la duquessa de Sussex, esposa del príncep Enric, comparteix les seves tradicions i receptes.
Com a la seva sèrie anterior, Meghan Markle fa d’amfitriona i comparteix amb els convidats tota mena de manualitats absolutament inútils. Aquesta vegada l’actriu ho remata amb una farsa de l’esperit de Nadal que us podeu estalviar. La senyora va a comprar un arbre de Nadal cultivat en un lloc tan idíl·lic que sap greu i tot que se l’emporti. El decora explicant una falòrnia sobre la importància de les garlandes i el llegat familiar. Es posa a funyir la massa d’un pastís amb els anells d’or i brillants ben col·locats als dits i convida les amigues al malson d’haver de construir corones amb branques d’avet mentre prenen un còctel. Markle embolica uns regals de Nadal ficticis amb tècniques de papiroflèxia. El moment d’abrigar una ampolla de xampany amb un mocador de coll ja és el deliri màxim. És obvi que rere la càmera hi ha algun lacai executant les receptes, preparant les decoracions i fabricant les manualitats perquè sembli que realment ho fa la duquessa, que posa les mans i el somriure només en els tocs finals.
L’entorn d’opulència i els missatges de càlida mestressona abnegada que viu amb devoció la dedicació als altres són terrorífics, perquè es construeix una vida aspiracional pertorbadora. Et venen una felicitat artificial que aconsegueix l’efecte contrari: tot sembla una tapadora per dissimular una vida frívola i materialista. Si fa segles eren els pintors cortesans els que idealitzaven la monarquia en els seus quadres, ara és la televisió qui té el rol de plasmar el poder de la seva descendència. Abans era la Corona qui encarregava els retrats oficials i ara són els documentals, els realities, els concursos i els espais d’entrevistes els que perpetuen els seus privilegis. Si abans les obres d’art subratllaven la superioritat i la diferència de classe, ara simulen la quotidianitat per fingir que són gent corrent: fan veure que no tenen servei, que cuinen, que paren taula, que fabriquen ells mateixos les garlandes i emboliquen els regals. Busquen un emmirallament de l’audiència que és una falsa normalitat, perquè la posada en escena subratlla el privilegi. Són personatges que sostenen el seu privilegi per la gràcia de Déu i, per tant, requereixen aquesta impostura frívola i superficial per representar el seu poder simbòlic. Al final apareix el marit, l'Enric, badoc, aliè als deures familiars, per assaborir la teca. Després de veure aquest especial de Nadal, el que et ve més de gust és buscar a Netflix algun documental de la Revolució Francesa.
