“Liberté, liberté chérie” (1984)
Peces històriques
De l’article de Manuel Ibáñez Escofet (Barcelona, 1917 - 1990) a La Vanguardia (10-XI-1984), traduït per ell mateix. Dilluns passat va fer trenta-cinc anys del traspàs d’aquest periodista de referència que va dirigir Tele/eXprés (1968-1976) i va ser director adjunt de La Vanguardia a proposta de Francesc Noy, qui va dirigir el diari des del 1983. Ibáñez Escofet es va iniciar en el periodisme abans del 1936 en el diari El Matí. Com a articulista, s’emmirallava en les fórmules del periodisme d’orientació, a la manera de Gaziel, en un temps d’inseguretats com l’Espanya que païa el cop d’estat del 23-F, que encara cueja.
Fa molt de temps, quan la llibertat era només un somni, vaig fer, segurament sense voler, com es fan tantes coses, una frase que vaig acostumar a dir en les meves converses amb els joves inquiets d’aleshores. Hi ha una gran diferència, els deia, entre el cec de naixement i el que perd la vista després. Aquest sap com és la rosa, l’ha vista, coneix les seves formes i els seus colors, pot reviure-la en el seu silenci interior; aquell ha d’imaginar-se-la, ha d’explicar-se-la amb dificultat a través de la carícia dels seus dits sensibles. Passa el mateix amb la llibertat. Els qui hem viscut en llibertat la coneixem, sabem realment què és; els qui van néixer sense ella han d’imaginar-se-la, i no sempre l’entendran, de la mateixa manera que els cecs no aconsegueixen d’explicar-se com és exactament la rosa. Aquesta mancança es nota en la vida pública. Es parla molt de llibertat, però com que la majoria de polítics i de persones influents en la cultura, els sindicats i la vida associativa van ser educats en un temps en què la llibertat no era un valor transmissible, no l’acaben d’entendre. Van optar per la llibertat, però no la van mamar, no els va ajudar a construir-se, no la van assumir com un fet natural. Per això quan hi ha alguna cosa que els molesta o ofèn reaccionen atemptant contra la llibertat. [...] El vell general [Franco] deu somriure, des de l’eternitat. De fet, és la seva herència. Va aixafar ments infantils i juvenils durant molts anys i va aconseguir trencar l’inacabable aprenentatge de la llibertat, que a Espanya és com el teler de Penèlope. Aquells nens i joves, que són els homes d’avui, van fer l’esforç obstinat de recuperar la llibertat, però els fallen els ressorts i automatismes necessaris que acompanyen els ja vells que s’educaren en la llibertat. Si és que no van optar –també n’hi ha, d’aquests– per les cadenes: aquests van ocupar amb un rar orgull el lloc dels cavalls al carro que condueix el vencedor. La llibertat és una cosa molt complexa i subtil. És un estat d’esperit derivat directament d’una educació que forma part de l’atmosfera col·lectiva. Per Churchill, fill insigne d’una antiga terra de tolerància i de respecte, no hi ha llibertats sinó llibertat. Una i indivisible, afegia. Aquí, els qui la van descobrir tard són propensos a la trampa de les llibertats. La llibertat d’expressió, per exemple, que ningú no acaba d’entendre per què forma part del teixit amb què es fa la túnica inconsútil de la llibertat total, no és només el “cas” Vinader o els problemes d’Els Joglars, ni acaba quan comença la picor de la carn de l’ànima ferida d’algú. És el reflex natural d’una llibertat integral i integralment acceptada, com s’accepten el respirar, l’amor matern i el dret a viure. Penso que l’aventura és a meitat de camí, però val la pena de creure que arribarà al final. Cal, perquè així sigui, convertir aquesta opció voluntària que fins xoca amb la involuntària educació, en l’obsessió de les vides, en el combat quotidià, en l’ofrena de la voluntat. Henry de Montherlant va escriure: “La llibertat hi és sempre; només cal pagar el seu preu”.
