El Frederic Mistral filòleg (1930)

De l’article que el lingüista i gramàtic occità Loís Alibèrt (Bram, Lauraguès, 1884-Montpeller, 1959) va signar amb nom i cognom catalanitzats a La Veu de Catalunya (29-VI-1930). Ahir va fer 195 anys del naixement de l’escriptor provençal Frederic Mistral (Malhana, 1830-1914), autor de Lou tresor dóu felibritge, el diccionari més complet de la llengua occitana. En els anys 1930, el poeta i periodista J.V. Foix (Sarrià, Barcelona, 1893-1987) propugnava estrènyer lligams entre Catalunya i Occitània.

Mistral ha assolit una doble glòria: no solament ha il·lustrat la seva llengua amb els seus immortals poemes, sinó que també n'ha estat el legislador més aciençat. És un caire de la seva tasca que mereix d'ésser particularment esmentat en aquests dies de glorificació, sobretot entre els catalans, tan afanyosos de la puresa de llur parla. Els començos del renaixement provençal difereixen molt d'aquells del reviscolament català. A Provença, la renovació lingüística fou essencialment poètica i popular. Esclatà triomfalment amb Mistral, Romanilha i Aubanel. L’aparició de Mireia, potser l'esdeveniment literari del segle XIX, en marca l'alba resplendent. Si Mistral consultava els llibres de Raynsuard i de Fauriel sobre els trobadors, la major part dels felibres [poetes provençals] els coneixen més d'oïda que directament; pitjor, els erudits desperten una certa desconfiança. Sols amb la fundació de la Societat de les llengües romàniques de Montpeller es formà un centre de treball, en el qual sobreeixí el llemosí Chabaneau i es lligaren amistats amb Catalunya. Cal esperar èpoques recents perquè els aficionats de la vella literatura nadiua posseeixin instruments d'estudi imprescindibles. [...] A Catalunya, al contrari, el moviment inicial presenta caràcter netament sabedor, amb Rubió i Ors, Bofarull, Aguiló, Milà i Fontanals, Balaguer, tots universitaris, arxivers, bibliotecaris o polítics. Si aquests conreadors del català són poetes, els treballs erudits (estudis històrics, exhumació de vells textos, filologia, folklore) els preocupen majorment. És en el passat literari i polític de Catalunya que van cercar els mitjans de revifar l'ànima i la llengua. Si els promotors del renaixement son del tot diferents en els dos països, el terreny lingüístic no ho és menys. A Catalunya, la llengua ha sofert mantes alteracions i evolucions des de l’època del seu major floriment, però ha guardat gran part dels seus trets arcaics. L’esmicolament dialectal és només relatiu, i la grafia tradicional no fou mai abandonada. D’altra banda, l’eclipsi literari fou de curta durada i el seu esborrament oficial molt recent. Mistral i Romanilha es trobaren en canvi enmig d’un camp erm i sense cap tradició. La llengua era morta literàriament feia almenys cinc segles i l’abandó del seu us oficial datava ja de tres centúries. Era alterada i desagregada molt més que el català. Quant a la seva grafia era del tot oblidada des de mitjan segle XVI. Una munió de parlars bàrbarament afrancesats eren l’únic instrument dels “patoisants”, pregonament ignorants del passat de llur dialecte. Mistral, inspirat més pel seu instint superior que pels seus coneixements filològics, comprengué la ineludible necessitat d'una grafia remullada en les pures deus nacionals i desempallegada del vestit de carnaval amb el qual els poetes de l'edat precedent l’havien ridiculitzada. Treballant dins de Provença i només per a provençals, es limità a notar els sons del dialecte modern segons certs principis etimològics prenent un terme mig entre la vera ortografia occitana i l'ortografia del francès. A més, jutjà indispensable de bandir [apartar] un crescut contingent de paraules franceses, que havien suplantat els vocables lledesmes [legítims] del terrer, i de manllevar a altres parlars els termes que feien falta. [...]