El full de ruta de dretes
INFANTILISME. Tendim cap a un debat polític de parvulari, basat en el i tu més i en la distribució de llufes i etiquetes. És d’un gran infantilisme suprimir per decret la dialèctica dretes/esquerres, tant és si ho fa Pablo Iglesias o Albert Rivera; és excessiu l’ús que el sobiranisme fa de la mastegada cita de Josep Pla (“el més semblant a un espanyol d’esquerres és un espanyol de dretes”); és sectari anomenar casta tots els que han tingut responsabilitats de govern a Catalunya. Tots aquests tripijocs argumentals simplifiquen i embruten el debat; per desgràcia, estem en any electoral i no sentirem altra cosa. D’altra banda, no és cap novetat: fa molts anys que alguns s’autoatorguen carnets d’esquerranisme com a patent de cors per a tot el que fan o deixen de fer; i titllen de dretes tot el que els fa la guitza o la competència. I aquesta ha estat sempre l’especialitat d’ICV (i del PSC, però amb la boca més petita), fins que, ai las, n’han aparegut uns més a l’esquerra -sempre n’hi ha, sempre- i els han començat a administrar la seva pròpia medecina.
ASTÚCIA. Durant anys, Joan Herrera s’ha mogut amb murrieria per eludir els que volien enterrar-lo; la mateixa astúcia que va permetre a ICV distanciar-se de la naftalina d’Esquerra Unida la va fer apuntar-se al carro sobiranista -però amb un peu a fora, per si de cas- i surfejar l’onada de Podem amb la mediació d’Ada Colau. Sense l’operació Guanyem per Barcelona, Herrera s’arriscava a un possible desastre electoral. Ara pren posicions per compartir les engrunes de Podem en futures conteses electorals. El preu que en paga, però, és alt: per primer cop, els hereus del PSUC renuncien a presentar llista pròpia a Barcelona, i Ricard Gomà -que em sembla un polític honest, que creu en el que fa- marxa abans que li diguin que fa nosa o que és massa impur per compartir llista amb Ada Colau. Diguem de passada que Gomà és independentista, com Raül Romeva i Jaume Bosch, que també ho deixen córrer; són víctimes del pànic que genera la nova esquerra mediàtica espanyola. Fent un exercici de pragmatisme, la nova aposta d’ICV és incidir sobre Podem i generar un consens confederal. És a dir, una o dues dècades més d’indefinició, per no desviar el focus del debat important: casta, retallades, etc.
DE DRETES. Podem no vol saber res del PP ni del PSOE (de moment). ICV no vol acordar res amb CiU, ni amb ningú que pacti amb CiU, encara que parlem del futur estatus polític de Catalunya. Quin contrast amb el vell PCE i el vell PSUC, que van pactar la Transició, el retorn de Tarradellas i les reformes econòmiques no ja amb CiU, sinó també amb una UCD carregada d’exfranquistes. En aquell moment en què el país se la jugava, no va aparèixer cap Joan Mena per dir, com ha dit ara, que Mas i Junqueras han pactat un “full de ruta de dretes”. Què carai vol dir, un “full de ruta de dretes”? ¿Ara resulta que tindrem una independència de dretes? Un estat de dretes? Els estats -i d’això es tracta, de tenir un estat- no són ni d’esquerres ni de dretes; ho és la seva gent i els partits que vota. Si ICV ha decidit que ja no és independentista, té tot el dret a fer-ho: abans li pesava la por a ERC i la CUP, i ara en canvi li pesa més la competència de Podem; ho podem entendre. Però, per favor, que no es justifiquin dient que la independència és de dretes, perquè el simple enunciat fa riure, i una part significativa dels seus votants no s’ho mereix.
