El futur del català és un parc

El futur del català és un parc. Juguen quatre nenes. Sumades amb dits infantils no arriben als vint anys. Apareixen i desapareixen per un fort de fusta virolat fet d’escales, finestres i tobogan. Les sento amb l’orella biònica. Parlen a mossades: ara, sí; ara, no. Paraules i frases espasmòdiques, elèctriques. N’hi ha tres que no deixen de mirar fixament la quarta. Semblen hipnotitzades. Caminen com somnàmbules: el cap magnetitzat cap a ella i les cames avançant cap al joc. Direccions contràries. Ella parla català i les altres tres, castellà.

La nena que parla català no deixa de parlar català. Contesta a les altres, les interroga, fa reflexions anàrquiques, surrealistes però sempre en català. Les nenes que parlen castellà no deixen de parlar castellà i actuen com la que parla català. S’entenen però només les diferencia que tres estan sorpreses, desconcertades, estupefactes davant la presència d’una criatura lingüísticament extraterrestre. Com és que parla català aquesta? Com és que no ens parla en castellà? Sí, la nena que parla català el parla com un fet natural. Com una muntanya és una muntanya, un riu un riu, el cel el cel. El parla com un ésser plantat a la terra. No està intoxicada. No està estereotipada. No està substituïda. No està prejutjada. No està atemorida. És lliure. Fins quan?

Hola, soc la central nuclear d’estadística atòmica de Catalunya. D’aquí unes setmanes, mesos, o potser un any, la nena que parla català sense deixar de parlar català davant de tres nenes que parlen castellà passarà automàticament, mecànicament, inqüestionablement, naturalment a parlar castellà quan es trobi davant d’unes nenes, selenites, cactus, tubs de PVC o pastissets de crema que parlin castellà. És així des dels segles dels segles. Amén. Hi haurà un moment que se li encastarà el xip, se li farà la lobotomia, o la broca li foradarà les neurones de la naturalitat i la llibertat. Hi haurà un moment que es farà gran, madurarà i deixarà de parlar català i es passarà al castellà. Hi haurà un moment que deixarà de parlar la llengua de la derrota crònica, de l’ésser inferior, de la cultura de tercera divisió existencial. Hi haurà un moment que a tots els parcs del país se sentirà una banda sonora que només les orelles atonyinades per la violència física i invisible dels segles saben desxifrar. Una frase que es repeteix, una estrofa, un vers pervers que dirà: “Nosaltres, sí; tu, no”.

I ella, la nena que parla català, abaixarà o aixecarà el cap, i parlarà sempre més castellà. És igual tot. Obeirà. Perquè en aquest país l’aire lingüístic és una ordre, un decret llei. Podrà escoltar anglès, francès, alemany, arameu o llengües inventades a la televisió, a les mil pantalles de la vida, però el català deixarà de servir per jugar al parc, per aprendre, per treballar, per comunicar-se, per estimar, per morir. De llengua natural anirà mutant a artificial. De mica en mica, la indústria letal eterna aconsegueix el seu objectiu. Si fa un segle els intel·lectuals castellans, amb Miguel de Unamuno al capdavant com un capgròs analfabet, deien que el català era una “jerga artificial ”, veieu què som, què parlem, què esperem al cap de cent anys i amb manta bombes nuclears i genocidis a l’esquena i les neurones. Ja podem dir i repetir, com responia, el 1931, l’escriptor Carles Soldevila a Unamuno i als intel·lectuals illetrats castellans, que totes les llengües són “organismes vivents”. Ja pots xiular si l’ase no vol beure-veure.

No hi ha res a fer. No hi ha res a dir. Català a l’atac, diu el palíndrom de la nostra rotonda de mal crònic. Si tanquem la boca no sortirà res. Ja fa temps que no queda ningú. Només quedem nosaltres. Que qui som nosaltres? Fàcil: els que volen acabar amb la nostra llengua. Els que la volen liquidar. Els que ens suïcidem com a professió. Els que fem olor de taüt en vida: els moribunds. L’òrgan musculós és l’únic ple de vida que tenim: una eina, una arma, un raonament, una naturalesa, un futur. Ells ho saben i saben el que es fan. Nosaltres no ho volem saber, no ho volem veure. La por, la por a la mort.