27/10/2021

Un futur d’electricitat cara?

3 min
Torres d'alt voltatge a Barcelona, en una imatge del passat 29 de setembre.

Quan la tardor del 1973 i l’hivern del 1974 l’OPEP (Organització de Països Exportadors de Petroli) va adonar-se del grau de dependència del petroli que tenien els països més desenvolupats del món, va passar d’una política d’embargaments selectius a una de reducció d’oferta i d’increment de preus. Es van multiplicar per quatre en pocs mesos. En aquests moments estem vivint el mateix amb els països exportadors de gas natural. Els detonants són diferents, però els efectes són els mateixos. Uns països que concentren la producció i exportació d’una font d’energia estratègica estan aprofitant al màxim la seva capacitat negociadora. Ara, diem que no és més que un conflicte geopolític. Bé, exactament com va passar amb la primera crisi del petroli, que no era més que un conflicte geopolític (l’anomenada guerra del Yom Kippur). Estem vivint la primera crisi del gas natural.

L’evident necessitat que tenen els països europeus del gas natural rus i algerià promou que la restricció d’oferta inicial per part dels exportadors es vagi transformant en una estratègia més calculada de maximització del preu exigit. Tal com anem, si els electorats nacionals no suporten pagar més cara l’energia consumida però, alhora, com a consumidors no volen prescindir d’aquesta energia, ens enfrontem a una contradicció en què dominarà la voluntat de garantir els subministraments. Tot Europa ha viscut, en passats més o menys recents però sempre vivament recordats, episodis de restriccions energètiques que s’associen als pitjors records de misèria i malestar. Cap govern els vol reproduir.

De fet, el sistema europeu de subhastes d’electricitat és fill d’aquesta voluntat col·lectiva: garantir el proveïment d’electricitat en totes circumstàncies. Si l’encariment provoca queixes, pensem en les que generaria el desabastiment. El cas del Regne Unit, que l’ha viscut per la manca de camioners, és ben alliçonador. Les subhastes fixades pel cost marginal han esdevingut l’eina comunitària per garantir proveïment i donar incentius per incrementar l’oferta d’energies sostenibles, que també són les més barates un cop es posen en explotació. El problema amb les energies renovables és que s’ha d’invertir per construir les instal·lacions productives. Les subhastes donen el senyal de preu per incentivar aquesta inversió. Si fixéssim sistemes alternatius que semblessin més econòmics a curt termini, ens trobaríem que no hi hauria inversió en increment de capacitat productiva i ens enfrontaríem a restriccions energètiques. La voluntat ha estat que no n’hi hagi i que s’inverteixi en energies renovables.

És per això que, si de veritat volem lluitar per reduir el canvi climàtic, és indispensable no desmuntar l’actual sistema europeu de subhastes, que ha funcionat admirablement bé durant anys, ha generat una manera europea de fer cada cop més integrada, i utilitza els limitats recursos disponibles de la millor manera possible. Tampoc hem de desmuntar els acords internacionals, que tant han costat d’assolir, de fixació de primes pel consum de productes emissors de CO₂. Pensem que els drets d’emissió de CO₂ es van fixar partint d’una quantitat de CO₂ emesa que s’havia de reduir cada any. Ara estem en ple procés de reducció, però també en uns moments en què la demanda d’emetre CO₂ (per combustió del carbó i el petroli) està disparada per la forta recuperació econòmica, que incrementa notablement el preu dels drets d’emissió.

Què vol dir tot plegat? Que estem vivint el primer gran episodi en les nostres vides dels sacrificis que significa lluitar eficaçment contra el canvi climàtic. Només tindrem èxit en aquest objectiu si consumim menys energia contaminant (emissora de CO₂). És així de simple, però així de dur. Conseqüència primera: que no se’ns acudeixi subvencionar (o deixar de fiscalitzar, que és el mateix) l’energia contaminant. Conseqüència segona: la millor manera d’alleujar la pobresa energètica és subvencionar les rendes més baixes, tal com ja es comença a fer en diversos estats europeus i tal com dimarts va anunciar que faria el govern de l’Estat. L’electricitat no s’ha de subvencionar. Les rendes més baixes, sí.

El que hem d’esperar i fomentar és que s’inverteixi més en capacitat de producció d’energies renovables. Paradoxalment, la nostra societat, que és molt sensible amb la sostenibilitat ambiental i la promoció de les energies renovables és, alhora, molt hostil a instal·lar-les a prop de casa. Hem de resoldre aquesta contradicció. Una bona manera de fer que aquestes instal·lacions semblin més atractives és compartir els beneficis globals que generen amb els territoris on es produeixin. Quan hàgim fet sostenible la producció d’electricitat, podrem tenir una electricitat menys cara. Mentrestant, encara no.

Albert Carreras és director d'ESCI - UPF