El 17 d'agost del 1936, Alexandre Bóveda, segons Castelao el motor i el cor del nacionalisme, era assassinat a Caeira, després d'una farsa de judici que el va condemnar a morir per “traïció a la pàtria”. El 12 d'agost del 1975 la policia franquista assassinava a Ferrol, amb tres trets a l'esquena, el militant nacionalista Moncho Reboiras. Fa pocs dies, el govern central va declarar “il·legítima i nul·la” la pena de mort dictada contra el viguès Humberto Baena, executat el 27 de setembre del 1975. Són tres dates, tres persones dels milers que podríem esmentar. A Galícia, on el 1936 no hi va haver un front de batalla, però sí una guerra ferotge que va tenallar el país i la seva gent amb una repressió brutal, exili, gana, misèria i mort, vam ser capaços de mantenir una guerrilla —que no maquis— antifranquista fins ben entrats els anys 1960 (José Castro Veiga, considerat l'últim guerriller mort en combat, va ser assassinat el 10 de març del 1965).
Aquest país que alguns pensen (volen) submís, dòcil, subordinat i de dretes, va ser capaç de frenar agressions com l'establiment d'una central nuclear a Xove el 1979; d'aixecar un Nunca Mais l'any 2002; de mantenir un idioma i una cultura propis durant segles, des de l'època de la Doma y Castración d'aquells reis castellans.
Som capaços de reconèixer-nos en les nostres victòries i també en les derrotes. La nostra història és la història d'una nació sense estat, exactament igual que Euskadi o Catalunya (per més que Tarradellas mai no ens considerés al seu nivell), amb força, vigor i ànim per seguir lluitant per la nostra dignitat com a poble, per la nostra cultura, la nostra economia, els nostres recursos, el nostre idioma. En definitiva, per la nostra llibertat, per la igualtat, la pau i el progrés de la nostra nació i de la resta de nacions. El nacionalisme d'esquerra organitzat políticament, socialment, culturalment i sindicalment existeix a Galícia, honra els seus màrtirs i resisteix el caciquisme, l'espanyolisme, la dreta, fins i tot l'extrema dreta, l'únic representant institucional de la qual a Galícia era una regidora de Vox a l'Ajuntament d'Avión (Ourense) que recentment va abandonar aquesta formació per incloure's als no adscrits.
És cert que la lluita és desigual, i que hem de presentar batalla a una dreta que, encara que històricament va incorporar (i, d'alguna manera, va neutralitzar) sensibilitats més extremes, i tot i així va aconseguir dotar-se d'un cert vernís “galleguista”, actualment ha entrat en una deriva de cec seguidisme centralista. Una dreta que fa una acceptació inqüestionable de polítiques intolerants, sectàries o discriminatòries que, espero, no obtinguin la ratificació d'un poble orgullós de si mateix, tolerant amb allò diferent, acostumat a emigrar i, conseqüentment, respectuós amb altres pobles.
Aquest 17 d'agost, Dia da Galiza Mártir, rendirem, una vegada més, homenatge a tots i a totes els que van ser, la memòria dels quals tindrem sempre present perquè constitueixen la base del que avui som. Hem de parlar, sí, de Catalunya i d'Euskadi, de l'Onze de Setembre i de l'Aberri Eguna, però no hem de cometre l'error, massa freqüent, d'oblidar en aquesta llista Galícia i els seus dies de memòria.
