Uns parlaven d’això que cada any es veu que passa. Eren uns o podien ser uns altres. De veritat, no importa. Però, hosti, ho diuen molts. I es diu molt. Mireu les boques. Cada estiu és un xiclet que es mastega. Ara bé, no és una goma ni aromàtica ni endolcida. És una metralladora de merda apegada a la boca de tothom només per les galtes d’uns. Sí, és tota aquesta fauna que ara es queixa dels galls.
Els galls parlen l’idioma quiquiriquic. A les campanes els hi surt de dins ning-nang-nong. Hi ha tractors taf-taf-taf-taf (T de treballar, eh). Vaques amb esquelles muuuuuu surround natura. Xac-xac… Sí, els filats dels trossos comuniquen legalment no passar. Uf, ais, ua, arf… Fa olor de fems en aquells jornals de terra: d’aquí sortirà menjar per a la teua bocota. Zas! Zas! La fruita dels arbres no és un bufet lliure per agafar… Direu que són quatre gats i, ep, jo hi entenc de minins. Parlem-ne. Sí, quatre cada any. Multiplicat per desenes d’anys. Per desenes de pobles. Per milions de ruqueries, galtades, superioritats, caradures, pocavergonyes, analfabets… Cada estiu el mateix. Catalunya gira, però no avança. Stop rotondes i rotondistes!
Siguem cívics. Agents de l’ordre i la concòrdia feta farigola inhalable per transitar a la via comuna. No cal demanar que a l’arribar a les grans ciutats hi hagi cartells de neó tipus: “Aquí la contaminació atmosfèrica, acústica, lumínica, amfíbia, esotèrica, illetrada… és un ciutadà més”. O bé: “Protegim el ferro suïcida de patinets, maletes de marcians turistes, bicicletes, llaunes de sardines voladores en benefici d’una biodiversitat asfàltica pel despertar neuronal que eviti accidents de llambordes i peles de plàtan insostenibles”. No. No cal entrar per aquest camí farragós i que no ens durà al paller on volem reposar i trobar aquella agulla de la nostra desitjada pau (una gran noia!). Cal subratllar amb fosforescent, establir amb típex, o definir amb un nas net de mocs l’armistici, la concòrdia, l’entesa, el reequilibri territorial. Ni galls, ni patinets. Una nova era.
Per entendre “el territori”, per obrir canals de comunicació en els dos sentits de la marxa, vaja, per parlar de tu a tu i sense embuts cal que ens puguem sentir iguals. Sense diferències si vius a Barcelona o a Bossost. Per això en aquesta operació diàleg cal reintroduir l’ós i el llop a Collserola. Tot dut a casa, com aquells xiquets suant de les bicicletes carregades de menjar. Cal que l’àguila daurada, el trencalòs de dues dents serra, i el voltor amb-gana-des-del-plistocè puguin desenvolupar la seua activitat professional a la Rambla barcelonina i de mica en mica també a l’Eixample. Cal que la guineu de mossada-capritxosa, la cabra de banyes verinoses, i la musaranya Dràcula tinguin permís per circular lliurement per la ronda de Dalt, la Litoral i la que faci falta. Hi ha feina de futur. Em consta, per un amic meu, que quan es jubili ja té el pla per ressuscitar el mamut del miocè superior a la Diagonal. Ens cal. Tot això i més. Tot s’entendrà ràpid i a la primera. Fem pedagogia. Fem civisme. Així el proper estiu ningú de les metròpolis es queixarà dels muuuu, ning-nang-nong, taf-taf… dels pobles. El diàleg se’ls haurà cruspit abans a domicili.
