Gaudí a la bastida del 2026
L’altre dia Antoni Gaudí va ressuscitar una estoneta. Va baixar pel tobogan del cel. Va fer una tombarella i va rodolar fins a la Sagrada Família. Es va muntar la bastida portàtil que sempre du a la butxaca. Va treure l’entrepà embolicat amb paper d’estrassa i li va fotre mossada a l’arengada oliosa. I, au, a treballar.
Des del cim del món va veure la terra. Aquell formigueig de gent bigarrada. Aquella amanida humana virolada. Aquella carnada policromàtica als peus de la seva obra. I va creure que era un homenatge al seu trencadís. Gaudí va fer un devot rotet postesmorzar i va sortir la relíquia d’una espina disparada. El tros li va recordar el taller del seu deixeble: el mosaïcista Lluís Bru. Fa molts anys de tot. Aquell dia que l’arquitecte se’l va quedar mirant. Intentava col·locar rajoles que no quadraven. Mmmm, no, no. Gaudí agafa una rajola, una maceta i pam, pam, pam, la trenca en mil bocins: “A grapats s’ha de posar, si no, no acabarem mai”. Neix el trencadís. Neix el trencament català: admirat a tot el món mundial, animal i sideral.
Sense trencadís no hi hauria modernisme. Sense trencadís el planeta no miraria Catalunya. Sense trencadís no tindríem turistes, lampistes i carteristes. Cal trencar. Si es vol construir, innovar, avançar. L’obra de Gaudí demostra moltes coses, físiques i espirituals, però entre elles que Espanya no és una rajola sagrada i unitària. El trencadís és la prova que Catalunya és un país, un estat d’ànim (Qué pone en tu trencadís?). Això es va trobar estampat als morros Miguel de Unamuno.
L’escriptor va viatjar el 1906 a Barcelona per veure les obres de la Sagrada Família. El forcen. Alguns volen que la trobada Unamuno-Gaudí sigui una constructora de diàleg SL entre Espanya i Catalunya. Com a bon intel·lectual espanyol Don Miguel va preparar la visita abans i va posar a parir la llengua catalana públicament. A més, va fer tard. Gaudí el va esperar mitja hora i va tornar al seu núvol. Unamuno desembarcava gairebé a l’hora del vermut i el va saludar sense treure’s el barret. Traduït en el cercador de l’època: maleducat com a indexació. Gaudí, des del primer segon a l'últim, li va parlar només... català. L’altre va al·lucinar trencadís amb sèpia lisèrgica, però com que no era totxo, l’entenia. Va, vingui, que li ensenyaré el piset.
Gaudí li descobreix, l'hi explica tot. Pugen, baixen, giren, es maregen… Hi ha un moment que Unamuno s’atura. I de la boca de lluç congelat surt: “No me gusta, no me gusta...”. Gaudí, sardina viva, espernega: “Oh! Als castellans no els agrada”. I ell espetega: “Yo no soy castellano! Soy vasco!”. “És igual”, fot hòstia santa anticongelant l’arquitecte. Silenci, que som a la casa del senyor.
Continuen la visita i, ves bada, ja són les dotze. Repica una campaneta invisible anunciant l’Àngelus. Gaudí deixa amb la paraula a la boca Unamuno, que anava criticant pedra a pedra, i es posa a resar com un caragol de la fe. Acaba i li endinya a la cara del castellà-basc: ‘‘¡Laus Deo! Bones tardes tinguin’’. I s’esfuma. El diàleg és runa morta.
Ara que fa cent anys de la mort de “l’arquitecte de l’univers”, potser estaria bé recordar-lo a la terra, a aquesta, a la que no sap mai mentir. Gaudí va fer tot el que va fer perquè era català. Ni espanyol, ni budista, ni trapezista. Català, que des de la bastida, ens recorda que “l’originalitat consisteix en tornar a l’origen”. El trencadís ens fa lliures. Amén.