Si no el vàreu llegir, és ben recomanable recuperar el dossier de diumenge de l'ARA, que duia per títol genèric una pregunta clara: “On vas, Israel?” De moment es troba (o més ben dit: ens ha dut) en un daltabaix ètic, afirmaven els filòsofs Victòria Camps i Santiago Alba Rico, que recordaven l'Holocaust i l'apartheid, i s'agafaven a Adorno per intentar comprendre l'esfondrament que suposa l'extermini perpetrat per Israel a Gaza, amb el consentiment tàcit d'Occident. Tàcit o explícit, en el cas de l'administració Trump. Un reportatge de Francesc Millan dona un testimoni incòmode de la guerra vista per ciutadans israelians que la justifiquen. Alguns són civils, d'altres militars en actiu. Des d'un goril·la de discoteca fins a un jove sergent israelià que combat a la Franja, passant per un home que s'acosta al periodista mentre passeja el gos, tots són d'un mateix parer, que es pot resumir així: “Hamàs ens odia i vol fer desaparèixer Israel. Nosaltres els hem de fer desaparèixer a ells per garantir el futur d'Israel”. És una exposició clara i concisa de l'odi, de com pren i com funciona. Com a argument, esgrimeixen els 1.400 morts i els centenars d'ostatges fets per Hamàs en la massacre del 7 d'octubre de 2023. Obliden mencionar els més de 50.000 morts a Palestina d'aleshores ençà, a més de l'ofec, la fam, la devastació i els crims de guerra comesos contra la població civil a Gaza. Hi ha odi (i el seu bon amic, el cinisme) assegurat per a unes quantes generacions més de conflicte.
L'odi i el cinisme s'encomanen de pressa, i són l'aliment dels nostres dies obscurs. A l'altra punta de món, el govern americà que dona ple suport al d'Israel (ho han fet totes les administracions dels EUA, però el trumpisme hi afegeix la complaença amb què es mira el genocidi dels palestins) fa un desplegament militar mai vist en una de les ciutats més destacades del país, amb el propòsit de sufocar les revoltes dels hispans. Trump pensa que d'aquesta manera exhibeix la mà dura que va prometre en campanya electoral, i que de fet li va valdre molts vots de la comunitat hispana. Naturalment, fer aparèixer cinc mil efectius de la Guàrdia Nacional, armats fins a les dents, en una ciutat com Los Angeles suposa tensar (no sé per què ara en diuen “tensionar”) la societat fins a molt més enllà del que és suportable, i ja comencen a produir-se aldarulls en altres estats importants, com Texas o Nova York. Som i no som lluny d'una distopia com la del film Civil War, en què un president fictici dels EUA arribava a ordenar atacs militars contra la població americana. Som i no som lluny de Gaza. Fa temps que Trump especula amb els banys de sang: ho va assajar en l'assalt del Capitoli i no se'n va acabar de sortir, tot i que tampoc ha pagat cap preu per allò.
La qüestió, dèiem, són els moments en què la humanitat sembla desfonar-se, com un bagul vell amb el fons paït, que s'esqueixa i deixa anar tot el seu contingut també podrit. De Gaza fins a Los Angeles, passant per Ucraïna, el Iemen o el Sudan, som en aquest punt.
