Gaza: la guerra continua amb un altre nom
Cada nou titular confirma el que és evident: Gaza no viu un alto el foc, sinó una pausa administrada de la violència. Aquesta setmana, Israel va tornar a bombardejar la Franja al·legant que Hamàs havia violat la treva. En aquesta seqüència ja coneguda –acusació, represàlia, silenci– es condensa la naturalesa d'aquesta fase: una guerra intermitent convertida en rutina, on l'ocupació es gestiona com si fos meteorologia.
El llenguatge de l’“aturada de les hostilitats” compleix una funció política: disfressa la continuïtat del genocidi amb tecnicismes diplomàtics. Israel mata i culpa l'enemic d'obligar-lo a fer-ho; els governs occidentals lamenten “l'escalada” sense anomenar l'agressor; molts mitjans repeteixen la narrativa de la “violació de la treva”, com si existís una simetria entre colonitzador i el colonitzat.
A Gaza, la vida segueix sota el foc. Des que es va anunciar l'alto el foc, els atacs no s'han aturat: desenes de persones assassinades, milers sense accés a menjar ni a medicines, i un territori on cada desplaçament pot ser l'últim. La fam i l'asfíxia s'usen com a eines de control, mentre la comunitat internacional parla de reconstrucció i de transició.
Tanmateix, aquesta transició no busca posar fi a la guerra, sinó institucionalitzar-la. Sota el discurs de l'estabilitat regional, es dissenya una nova arquitectura de la dominació. S'eliminen actors polítics incòmodes, es reconfiguren les aliances àrabs i israelianes i es promet governabilitat a canvi de submissió. L'Autoritat Palestina es presenta com el rostre moderat d'aquest nou ordre, convidada a reformar-se sota la tutela de tecnòcrates internacionals. En realitat, se li ofereix participar en l'administració de la captivitat.
Els governs de la regió que fa un any denunciaven la massacre (encara que sense accions de pes per aturar-la) avui contribueixen a la seva gestió. Igual que Occident, finançaran la “reconstrucció” –en la qual molts es faran d'or– sense exigir responsabilitats. Prefereixen parlar de governança que de justícia. La complicitat es disfressa de pragmatisme.
La narrativa de l'alto el foc és l'instrument perfecte per a aquesta coartada: converteix cada crim en una excepció i cada excepció en rutina. La neteja ètnica deixa de ser un estat extraordinari per convertir-se en un model de govern. Israel destrueix, imposa les condicions de la treva, acusa de trencar-la i torna a destruir. El cicle es repeteix fins que el món el percep com a normalitat.
Però sota la runa continua havent-hi una societat que no es rendeix. Les mares que continuen buscant els seus fills, els metges que operen sense llum, els joves que documenten cada crim, però també aquells que decideixen casar-se i celebrar altres esdeveniments… Tots ells sostenen una política de l'existència. No esperen la comunitat internacional perquè saben que el llenguatge de la “pau” s'ha tornat un parany encara que impliqui un alleujament momentani.
La veritable reconstrucció no començarà amb conferències ni amb fons, sinó amb justícia. Mentre els responsables continuïn impunes, tota “transició” serà una continuació del crim per altres mitjans. Europa ho hauria d'entendre: no hi ha neutralitat possible quan un genocidi s'executa a plena llum i es fa dir “treva”.
Gaza no viu una postguerra ni tampoc ho farà d'aquí uns mesos. Viu la sofisticació de la guerra. Han canviat el vocabulari i els gestors, però la violència continua intacta. La qüestió és no permetre que aquesta sofisticació es converteixi en consens. Perquè cada vegada que acceptem un nou bombardeig com una simple “resposta”, també participem en l'obra final del genocidi: fer que sembli raonable.