01/04/2023

Ni gota de sentit de país

3 min
Estat actual de la sequera al pantà de Sau.

Només hi ha una postal més desoladora que la dels pantans buits i els camps assedegats: és la imatge de la classe política catalana negant-se a combatre la sequera. La cimera convocada pel Govern es va topar amb aquest irritant vici del tacticisme, que apareix sempre en període preelectoral, ens fa oblidar les virtuts del consens i fins i tot ens fa enyorar les èpoques en què una majoria absoluta tirava pel dret, quan les urgències ho exigien. La pluralitat política del país, que de vegades hem glossat pel que té d’enriquidor, avui és una llosa que ens immobilitza.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Podem repartir culpes, és clar. Podem dir que el govern Aragonès ha actuat com si tingués majoria, presentant-se a la cimera amb un paquet de mesures elaborat sense acords previs. Molt bé. Però em jugo una garrafa d’aigua que si hagués estat a l’inrevés, el PSC i Junts haurien reaccionat exactament igual, adduint –en aquest cas– que els republicans han arribat a la cimera sense els deures fets. Perquè el fons de la qüestió no és procedimental, sinó de relat: del que es tracta és que les mesures antisequera arribin al Parlament sense consens perquè allà el Govern suï sang i s’exposi a perdre votacions. 

Quin era el desacord? Doncs que la Generalitat pretenia establir un règim sancionador per forçar els ajuntaments a complir totes les mesures d’estalvi d’aigua. Com que s’acosten eleccions municipals, el PSC s’hi va posicionar en contra, perquè “cap alcalde està malgastant ni una gota d’aigua”, segons la seva portaveu. ¡Magnífic eslògan! 

Però recomano visitar el web de l’Agència Catalana de l’Aigua. Allà s’informa de l’estat de la revisió dels plans contra la sequera dels municipis de més de 20.000 habitants. I la realitat és que d’un total de 64, només n’hi ha 27 amb informes de revisió favorables. La resta estan en tràmit (17), no presentats (9) o desfavorables (11). 

Es va plantejar una moratòria de les sancions fins al juny, després fins al juliol a proposta de Junts. El Govern va cedir en aquest punt, però davant la ferma negativa del PSC, Junts també es va fer enrere. “¡Un nou fracàs del Govern!”, proclamava satisfet Albert Batet. La resta de grups contemplaven atònits el trist espectacle. Al final, el Govern tirarà endavant tot el que no ha de passar pel Parlament: dessalinitzadores, ajudes directes als municipis. Accions benvingudes que segurament arriben tard; però el que no hi haurà és la foto d’una cimera exitosa.

Aquest episodi certifica que, si ERC vol esgotar la legislatura en solitari, s’ha d’oblidar dels grans consensos i dedicar-se a fer la viu-viu des del Govern: ningú no li regalarà una majoria estable que no s’ha guanyat a les urnes. L’alternativa que té Aragonès és buscar-se un soci, que no pot ser altre que el PSC, perquè negociar amb Junts és ara mateix com ficar la mà en un vesper (Turull ha d’afrontar l’inevitable relleu de Laura Borràs, que no serà pacífic, i no ho vol fer fins després de les eleccions). Però sembla difícil que Salvador Illa faci cap moviment estratègic durant aquest any, a causa també del cicle electoral. 

Aragonès no té tendència al pànic, i el CEO li diu que cada setmana que sobreviu és un petit pas per remuntar a les enquestes. Però en unes futures eleccions, pugin els uns o baixin els altres, tot sembla indicar que dos (com a mínim) dels tres grans partits de l’escena política catalana hauran de pactar. És una llàstima que la sequera no els sembli un motiu prou important per fer un assaig general. 

Toni Soler és periodista
stats