1 . MIRADA CURTA. Zapatero es va negar a acceptar la crisi econòmica i ara Rajoy es nega a acceptar la crisi social. I tanmateix el bon govern comença pel reconeixement de la realitat. Però forma part de la filosofia espontània dels que manen confondre els seus desitjos amb la realitat. I quan diuen que anem bé es resisteixen a veure tot el que va malament. Ara que la propaganda diu que la crisi econòmica està escampant, com era previsible, emergeix amb tota la cruesa la crisi social. És una seqüència clàssica. Els ciutadans que no veuen en la seva experiència quotidiana que les coses millorin, sospiten que hi ha engany, que alguns en surten més ben parats que d'altres, i la irritació creix. Aquests dies van arribant notícies d'aldarulls en llocs diversos. L'última i més sorollosa, al Gamonal de Burgos. Segur que el detonant de cada cas té causes específiques. Quan hi ha tantes guspires a l'ambient i tot està tan sec qualsevol ventada pot provocar un incendi. Però el rellevant és que, sigui quina sigui la causa -una operació urbanística inoportuna, la desaparició d'un immigrant o la degradació d'un barri, per posar tres exemples recents-, totes les protestes porten les mateixes paraules: atur, retallades en la sanitat, treball precari, exclusió. I, per tant, cada protesta conté una interpel·lació als que manen perquè seleccionin les prioritats de la despesa en funció de les prioritats de la societat i no per criteris de casta. El vuitanta per cent dels ciutadans, segons un estudi recent, estan convençuts que els que governen no treballen per a ells. I el desprestigi de les institucions és més gran que mai. Ni resolen els problemes, ni expliquen la veritat, ni ens diuen cap on anem: aquesta és la verdadera crisi de la política. L'Estat perd legitimitat quan és incapaç de garantir una feina i un habitatge dignes als ciutadans. I quan la feina no assegura les condicions per a una vida digna. Sota el triomfalisme econòmic emergeix la crisi social. I els governs no tenen res a dir. Tot el que se'ls acut es repetir la lletania: quan es consolidi el creixement, tornarà l'ocupació. I mentrestant? Paciència.
2 . PROVINCIANISME. La importància d'una visita d'estat ve definida pels acords i les decisions que s'hagin pogut prendre. Així ho entén la premsa americana, que no ha dedicat ni una línia a la visita de Rajoy a Obama. Efectivament, el contingut ha estat zero: res de què informar. En canvi, aquí el tenim a totes les portades. Olor de provincianisme. Des d'Aznar, la foto amb el president els EUA s'ha convertit en la recompensa suprema. Zapatero, aclaparat per haver tingut la gosadia de retirar les tropes de l'Iraq tot just arribar al govern, va entrar en estat catatònic en política internacional, i de seguida li va entrar el desfici d'aconseguir que Bush l'invités, i prou que l'hi va fer gruar. L'equip de Rajoy portava dos anys lluitant desesperadament per la foto del Despatx Oval. Quanta energia malgastada per satisfer els complexos de país petit. Busquen el copet a l'esquena del president americà, com abans buscaven la benedicció papal. Obama ho ha resolt amb elegant ironia: lloant el "gran lideratge de Rajoy". En retòrica en diuen oxímoron. I a la Moncloa estan exultants. Política a major glòria del que governa.
3 . CASTELLET. Música de Mompou i poesia de T.S. Eliot. És el que havia disposat Castellet per al seu funeral, curt i sense solemnitats. Una certa placidesa d'estil i un profund sentit tràgic i terrenal de la vida. Un punt de distinció per sobreviure en la terra gastada. Un excel·lent autoretrat com a comiat. L'única cosa que li retrec a Castellet és que no hagi escrit més: les seves incursions en la memòria en forma de perfils dels amics eren excel·lents.