ABANSD’ARA

Un gran moment d’efusió

Article de Rovira i Virgili (Tarragona, 1882 - Perpinyà, 1949) a La Humanitat (26-II-1936). Tres dies després, Companys i consellers tornaven a Catalunya, amnistiats en triomfar a les eleccions, avui fa 83 anys. Feia 17 mesos que estaven empresonats. Havien estat condemnats a 30 anys per la proclama confederal del 6 d’octubre del 1934. (Capçalera del 22-II-1936).

Hem d’assenyalar amb un claríssim senyal d’alegria catalana les manifestacions d’afecte i d’entusiasme que promou el pas del President Companys i dels seus consellers per terres de Castella. No es tracta solament d’un esclat sentimental. No es tracta d’una apoteosi externa i fonedissa.

Aquests aplaudiments, aquestes aclamacions, aquestes abraçades als homes del Govern de Catalunya, són la prova d’un amor durador de germans en ideal, d’un amor fonamentat en la comprensió de l’ànima catalana. Som en un gran moment d’efusió, que tindrà conseqüències transcendentals i vastes. És l’efusió més intensa i profunda que mai hi hagi hagut entre Catalunya i Castella. Mentre que la gent de la “pàtria única” espanyola i de la “unitat intangible” allunyaven i enemistaven els dos pobles, els catalans acusats de separatisme i els castellans acusats d’antipatriotisme fan obra d’aproximació, i creen el clima moral que ha de permetre la convivència dels pobles diversos dins l’ampli Estat republicà. Cauen per terra, trencades i a miques i a bocins, les vils mentides dels enemics. Heus ací la millor Castella -la dels intel·lectuals, camperols i obrers- obrint els braços a uns catalans que surten del presidi on els portà llur intent de constituir l’Estat català. Aquesta Castella no veu pas un crim en els actes que han fet resplendir la data històrica del 6 d’octubre. Hi veu, al contrari, nobles actes d’afirmació del propi dret i de solidaritat amb totes les forces renovadores d’Espanya. Quina alegria per a nosaltres, catalans patriotes i esquerristes! I quin ridícul per als qui presentaven els homes de la Generalitat com una colla d’enemics de la República i d’Espanya! Són una ben estranya mena de separatistes i d’antiespanyols, aquests homes que veiem aplaudits, aclamats, abraçats per les multituds i per les seleccions de Castella, torre mestra i capçal de l’Espanya històrica. Gràcies a la política audaç i sincera de Francesc Macià, i gràcies a la política forta i clarivident de Lluís Companys, Catalunya, la Catalunya democràtica i esquerrista, s’ha mostrat tal com és davant els ulls de l’Espanya castellana. S’ha mostrat tal com és: idealista, generosa, fidel a si mateixa i lleial amb els altres. I aquesta Catalunya veritable i vivent és admirada i estimada pels castellans de la Castella millor, pels millors espanyols de l’Espanya interior. Quan Catalunya és la Catalunya que Companys representa, i quan Espanya és l’Espanya que representa Azaña, no hi ha ni hi pot haver oposició, enemistat ni pugna. No hi ha ni hi pot haver altra cosa sinó una gran efusió cordial en la qual es fonen prejudicis antics i rancúnies velles, i es consolida la col·laboració de dos pobles peninsulars que s’inutilitzen mútuament quan són adversaris, i s’enforteixen alhora quan col·laboren com a iguals en les altes obres de la llibertat i de la civilització. Companys i els seus consellers, en tornar diumenge vinent a la terra enyorada i enyoradissa de Catalunya, ens portaran més encara que l’Estatut de l’Autonomia. Ens portaran el testimoniatge directe de l’efusiva amistat i de la cooperació fecunda entre Catalunya i Castella igualment lliures.

Més continguts de