Una gran oportunitat per a Europa

Els Estats Units estan en un punt d’inflexió. Per motius que debatran els futurs historiadors –i que deixaran molta gent bocabadada–, aquest país està atacant els fonaments mateixos de la seva força: la seva actitud receptiva, les institucions i els compromisos a escala mundial.

Aquest canvi va començar amb els aranzels del president Donald Trump. Desplegats d’una manera caòtica i incoherent amb vista a aconseguir uns objectius mal definits, no només han fet pujar el preu de les importacions i han provocat turbulències en el comerç mundial, sinó que també han erosionat la credibilitat dels Estats Units com a soci econòmic fiable, cosa que planteja dubtes sobre el futur del dòlar com a divisa de reserva internacional.

Després van venir els atacs a les universitats nord-americanes, que durant molt de temps han sigut la pedra angular del lideratge científic i tecnològic del país. Les retallades al finançament de la recerca, la pujada dels impostos sobre les donacions i les mesures restrictives aplicades als visats estan debilitant la capacitat d’atreure i retenir els millors talents del món. El resultat no és només una pèrdua per a l’àmbit universitari, sinó també per a la innovació dels Estats Units i, per tant, per a l’economia en general.

Mentrestant, el sector més dinàmic del país –la tecnologia– s’ha vist sotmès a pressions polítiques i reguladores. Apple, Alphabet (Google) i Meta són objecte d’un escrutini cada vegada més intens al seu país, mentre que els seus competidors estrangers es beneficien d’unes polítiques industrials molt favorables. Ara que la majoria d’estats es preparen per competir en l’economia del segle XXI, els EUA han adoptat una política que imita el passat (reactivació de la indústria manufacturera i relaxació en l’aplicació de les lleis contra el treball infantil).

El que hi ha darrere de tots aquests canvis polítics és sobretot una mala interpretació de la influència positiva exercida històricament pels EUA. En efecte, no hi ha dubte que el lideratge nord-americà en ciència, seguretat i innovació ha beneficiat altres països, però en lloc de veure en això un signe de força, a l’administració Trump li sembla una prova d’explotació. La reacció ha sigut la retirada, encara que això impliqui perjudicar les institucions que han permès i sustentat el lideratge mundial dels EUA.

En comptes de frenar l’auge d’altres països, la retirada dels Estats Units els obre la porta per avançar. I enlloc és més evident que a l’Europa continental. Davant de reptes econòmics que venen de lluny –el baix creixement de la productivitat, l’envelliment de la població i les oportunitats perdudes en l’àmbit de la transformació digital–, els responsables polítics europeus veuen cada cop més en aquest replegament una oportunitat per guanyar posicions.

Els han donat esperances en aquest sentit dos esdeveniments recents. En primer lloc, la flexibilització del “fre del deute” establert a la Constitució alemanya (un límit al dèficit anual) ha creat un espai fiscal per a unes inversions públiques que fan molta falta. En segon lloc, davant de la fragmentació geopolítica i econòmica, creix el consens polític sobre la necessitat que els europeus actuïn amb més unitat i fermesa. Però per aprofitar aquesta oportunitat no n’hi ha prou amb l’optimisme. Si Europa vol omplir el buit que ha deixat la retirada dels EUA, ha de complir quatre condicions essencials.

En primer lloc, la Unió Europea ha de resistir l’estratègia del “divideix per vèncer” de l’administració Trump i ha d’impedir que cap país membre de la UE estableixi una negociació bilateral amb els EUA. Només si la UE presenta un front unit podrà treure partit del seu poder de mercat i defensar alhora els seus interessos.

En segon lloc, Europa ha d’apostar per una actitud receptiva, sobretot pel que fa al talent i al comerç. Amb uns EUA cada cop més hostils a la mà d’obra i els estudiants estrangers, Europa es podrà beneficiar de la imminent fuga de cervells dels EUA acollint immigrants qualificats i investigadors. A més, atès que per al desenvolupament de noves tecnologies fan falta minerals estratègics i terres rares que actualment no es troben a Europa, també ha de mantenir unes relacions comercials productives amb altres països, sobretot la Xina. Per a això caldrà voluntat política i reconèixer que aquesta actitud receptiva, ben gestionada, és una font de força.

En tercer lloc, Europa necessita una reforma en matèria reguladora. Per bé que les normatives europees de seguretat alimentària, protecció del medi ambient i drets laborals són objecte d’admiració, i amb tota la raó, en altres sectors la regulació excessiva o unes normes mal formulades han asfixiat la inversió i la innovació i han impedit el creixement de la productivitat. Això passa sobretot quan les normes estan al servei dels interessos dels que ja estan establerts a la societat més que no pas d’objectius més amplis. Per exemple, els refugiats qualificats moltes vegades no poden treballar a causa dels obstacles burocràtics.

No cal dir que superar aquestes limitacions serà difícil, sobretot en països on l’alt nivell de vida fa que aquests canvis comportin un elevat cost polític. Els treballadors europeus no estaran disposats a treballar més hores, ni a renunciar a la seguretat laboral ni a unes vacances llargues, i no voldran tampoc assumir tasques desagradables. Però no fer els canvis necessaris equivaldria a sacrificar el dinamisme futur per tal de conservar els èxits del passat.

Finalment, Europa ha d’abordar la seva creixent escassetat de mà d’obra amb unes polítiques migratòries que s’apliquin tant a les persones qualificades com a les menys qualificades. El declivi demogràfic i la pujada del nivell de vida fan que quedin vacants molts llocs de treball, sobretot en els sectors de l’assistència, la construcció i els serveis. No és possible aconseguir un creixement sostingut ni la innovació amb una població activa escassa i, per tant, incapaç de satisfer les necessitats bàsiques de les famílies i la societat.

Reformar la política migratòria no vol dir acceptar unes fronteres sense controls; però sí que vol dir crear unes vies legals per als que estiguin disposats a contribuir a la nostra societat. Des del punt de vista polític, aquest és potser el repte més difícil de tots a causa del creixement del sentiment de rebuig als immigrants i dels partits d’extrema dreta. Però és essencial.

La retirada dels Estats Units de l’escenari mundial ofereix a Europa una oportunitat que no ha tingut durant dècades. El fet que estigui a l’altura de les circumstàncies dependrà de la seva capacitat de forjar un front unit, mantenir una actitud receptiva, modernitzar els marcs reguladors i adoptar una estratègia pragmàtica de cara a la immigració. En cas contrari, potser qui agafarà impuls serà una altra vegada Àsia, que no ha deixat mai de preparar-se per al futur.

Copyright Project Syndicate