La guerra d’esparvers contra coloms

Els darrers dies d’octubre de 1937 n’hi havia que només estaven amoïnats pels colúmbids. La Federació Catalana de Societats de Coloms va moure cel i terra perquè es prenguessin mesures contra un escamot d’esparvers que feia un raid sobre Barcelona. La Federació s’estava quedant sense socis per culpa d’aquests “ocellots carnissers”. Calia fer alguna cosa, però què? El tema va ser mediàtic i es van repartir veces al poble: “Aquest crit d’alerta contra una espècie de tan mals antecedents cal que ens estimuli a tots a fer extensiva l’acció als esparvers de dues cames que encara que no ho sembli nien també a les nostres cases, oficines, tallers, fàbriques, clubs...” Més d’un periodista va veure en la guerra entre coloms i esparvers una nova arribada de més guerra dins de la guerra. Sobretot perquè aquells dies els “esparvers” del Govern de la República aterraven a la Barcelona de “coloms” per convertir-la en la capital de la República i la carn.

Dos mesos abans de muntar la carnisseria a Barcelona, el president del Govern de la República, Juan Negrín (del PSOE però a sou neuronal i butxaca de la sanguinària URSS), li deia al president de la República, Manuel Azaña: “Aguirre [el lehendakari basc a Barcelona] no puede resistir que se hable de España. En Barcelona afectan no pronunciar ni siquiera su nombre. Yo no he sido nunca lo que llaman españolista ni patriotero. Pero ante esas cosas, me indigno. Y esas gentes van a descuartizar a España, prefiero a Franco. Con Franco ya nos las entenderíamos nosotros, o nuestros hijos, o quien quiera ”. Aquests eren els amics fraternals i letals. ¿La carn la voleu molt feta?

Ganivets. Abans de desembarcar a Barcelona els republicans espanyols ja havien trinxat mig Estatut. A l’arribar, el que quedava. Barcelona era una ciutat ocupada i plena de sang. Negrín matxet en mà no diu ni mu quan des de la Generalitat se li reclama pel terror roig sanguinari del SIM (Servei d’Informació Militar) que persegueix tots els catalans que considera enemics de la seva ideologia totalitària: els tortura, empresona, condemna, executa... Esclar, republicanament, legalment, democràticament, constitucionalment. Bla, bla, bla... En castellà. L’exèrcit de funcionaris del Govern republicà ho envaeixen tot amb la baioneta del castellà. Carta a Negrín (27 de juliol de 1938): “Como verá Vd. el problema tiene gravedad. La tiene porque esto no solo ha sucedido en Reus sino también en otros pueblos y son muchos los catalanes que en las conferencias interurbanas tienen que emplear por fuerza el castellano. Cosa que no sucedía en tiempos de Primo de Rivera ”. Tallar i sagnar.

Avançava la guerra dins de la guerra. Comença la Batalla de l’Ebre el 1938. Malgrat un bon inici, Negrín lluita contra la Generalitat i els catalans: “No estoy haciendo la guerra contra Franco para que nos retoñe en Barcelona un separatismo estúpido y pueblerino. De ninguna manera. Estoy haciendo la guerra por España y para España. Por su grandeza y para su grandeza. Se equivocan los que otra supongan. No hay más que una nación: ¡España! No se puede consentir esta sorda y persistente campaña separatista, y tiene que ser cortada de raíz si se quiere que yo continúe siendo ministro de Defensa y dirigiendo la política del Gobierno, que es una política nacional ”. Espereu que va amb tota l’artilleria: “El que estorbe esa política nacional debe ser desplazado de su puesto. De otro modo, dejo el mío. Antes de consentir campañas nacionalistas que nos lleven a desmembraciones, que de ningún modo admito, cedería el paso a Franco sin otra condición que la que se desprendiese de alemanes e italianos. En punto a la integridad de España soy irreductible y la defenderé de los de afuera y de los de adentro ”. Avançava i retrocedia tot com un escorxador i només quedava fer el que li va confessar Negrín al general republicà Enrique Líster a l’Ebre de sang catalana: “Me hablaba de diferentes problemas; pero en esta época, de la cuestión que más me hablaba era de las relaciones con los catalanes. Un día, refiriéndose a los elementos que conspiraban para conseguir una paz por separado con el apoyo de los franceses, dijo que estaba dispuesto para cargar de bombas todos los aviones, incluidos los de caza, y destruir Barcelona ”. Ep, això són només quatre veces. Tites, tites... Dels amics, “els nostres”. Espera el dia que parlem dels franquistes. Però esclar que la guerra no va ser també una guerra contra Catalunya. Que els hi preguntin als catalans que hi eren. Els esparvers sempre són esparvers, i els coloms, coloms. Volíeu pau, doncs n’hi ha que volien guerra per partida doble i ara guanyen per partida doble la guerra de la memòria i la realitat.