Com posar fi a la guerra?

En Georges Clemenceau va dir: “És més fàcil començar la guerra que negociar la pau”. A Ucraïna som aquí.

Putin amb la guerra s’ha enfortit. El seu suport social va pujar un 10% quan la invasió es va iniciar i, malgrat els conflictes amb els mercenaris –resolts des de la feblesa– i la carència de victòries militars en els 18 mesos de guerra, el suport de la població russa no s’ha erosionat. La persecució dels dissidents i la propaganda a partir de mentides –“desnazificar Ucraïna”–, ha estat eficaç.

En circumstàncies normals, els entorns dels autòcrates busquen no diferenciar-se, ajupir el cap i no dissentir. Només en circumstàncies molt extraordinàries, com una derrota clara en la guerra, seran les elits de l’entorn del president Putin capaces de qüestionar el sistema. Però, tret d’això, la guerra blinda i enforteix les dictadures. Va passar a Alemanya i a Rússia del 1941 al 1945, en un cas sobre la derrota i en l’altre sobre la victòria.

La naturalesa personalista de la dictadura de Putin permet la continuïtat del règim després de la seva mort. L’elit s’autoobservarà i condemnarà el règim a perviure sense canvi... Ha passat a Cuba.

La informació sobre la realitat del règim és escassa i això dificulta el naixement d'oposicions organitzades. La desconfiança mútua entre aquells que envolten el líder no hi ajuda. Són paradigmàtiques les circumstàncies de la mort de Stalin, en què no va rebre ajut de cap dels seus col·laboradors després de patir un atac de feridura, per la por que aquesta acció creava en els que teòricament estaven en posició d’ajudar-lo... El mateix podria succeir amb Putin. Els dictadors absoluts, sense respecte per les persones –inclòs el seu propi poble– i que utilitzen sense límit la repressió, creen un entorn que fa inviable l’evolució del règim, tret de canvis revolucionaris.

L’elit russa es divideix entre els tecnòcrates i els patriotes. Entre els primers, l’expresident Dmitri Medvédev, o Serguei Kirienko –el seu cap de gabinet–; entre els segons, Ievgueni Prigojin, cap dels mercenaris Wagner. La visió d’uns i altres difereix, però en presència del líder ningú intentarà promoure una visió sobre com conduir la guerra o resoldre les qüestions derivades d’aquesta per por a un enfrontament que pugui deixar descol·locats els que ho proposin si la decisió del líder no hi és favorable. Dissentir és per llei motiu de presó i de vegades d’assassinat. L’enfocament de les converses d’una possible treva, el pagament d’indemnitzacions, la retenció o devolució dels territoris conquistats, els judicis pels crims de guerra, són qüestions que ningú s’atrevirà a decidir...

La conclusió és que només una derrota de Rússia a Ucraïna amb pèrdua dels territoris que la faci evident pot produir un canvi de règim i, en conseqüència, una pau negociada, però és improbable per dues raons. En els darrers 20 anys només el 10% dels autòcrates han estat derrocats per revoltes populars, i perquè se'n produís alguna caldria la derrota visible de Rússia, i ara és improbable. Cal tenir en compte que, després de la caiguda d’un autòcrata, en el 76% dels casos ha estat substituït per un altre. En qualsevol circumstància el conflicte té una sortida difícil, i mai a curt termini.

El 1950 Mao i Stalin van donar suport a la invasió de Corea del Sud per Corea del Nord sota la iniciativa de Kim Il-sung. L’exèrcit americà, la tardor del 1950, sota el comandament del General Douglas MacArthur, va iniciar una contraofensiva que va progressar fins al paral·lel 38, frontera entre les dues Corees. Es va aturar per l’equilibri de forces. Stalin volia continuar la guerra per desgastar els EUA. La posició de Mao i Kim Il-sung era més matisada.

La petició del general MacArthur d’utilitzar la força nuclear va conduir el president Truman a rellevar-lo. No hi va haver mai un tractat de pau, però sí un armistici que ha durat 70 anys i ha produït una Corea del Sud pròspera i democràtica i una Corea del Nord amb un comunisme ortodox fins al ridícul i un país en la misèria.

Les lliçons de Corea en relació amb Ucraïna són: a) Les converses de pau poden ser simultànies amb la continuació de la guerra; b) Hi ha d’haver una intervenció de l’ONU, àrbitre de l’acord; c) Ucraïna ha de rebre seguretats dels EUA i la UE, com en va rebre Corea del Sud dels EUA, d’ajudes a la reconstrucció, i en el cas d’Ucraïna la garantia de l’entrada a la UE i a l'OTAN. Els estats amb frontera amb Rússia que ja són membres de l'OTAN tenen garantit l’ajut militar en cas d’invasió.

S’haurà de trobar el paral·lel 38 en el cas d’Ucraïna si es vol aplicar aquesta solució. El període per fer-ho és com a mínim fins a les eleccions dels EUA. El conflicte no es resoldrà ràpid. Si guanyés Trump, tot aniria pitjor, Ucraïna n’ha de ser conscient.

Per a Zelenski no és una solució brillant, però hauria aconseguit l’entrada d’Ucraïna a Occident i això no fa totalment inútil una guerra cruel. Ucraïna és avui coneguda i respectada. El preu certament ha estat molt alt, el de la llibertat sempre ho és.

Rússia no és ja el que era abans de la guerra, ni per imatge, ni per presència internacional, ni per poder militar, ni per pes econòmic.

Res és perfecte, ni res del tot segur.