Com ha donat el primer pas el feixisme d’Espanya

Peces Històriques Triades Per Josep Maria CasasúsPer a assistir a la manifestació de l’Escorial, organitzada per les Joventuts d’Acción Popular, a Barcelona us donaven un bitllet d’anada i tornada, per 60 pessetes! Qui no s’embarcaria, encara que només fos per anar a Madrid? Els organitzadors, preveient un èxit d’aquells que sorprenen la mateixa empresa, van convenir l’edició d’un tren especial i la sortida d’uns pullmans. Però va resultar que només es van inscriure quinze o vint persones per al tren especial i deu úniques persones més per al pullman. Naturalment, no hi va haver ni tren especial ni pullman... I, amb tot, la cosa valia la pena. Tant parlar de feixisme i de feixisme, i encara no sabíem ben bé si només es tractava d’un romanço per a esverar-nos. Ara anàvem a veure això tan temut, això tan discutit i tan transcendental, cara a cara: la gent, les idees, el propòsit, la capacitat, dels que volen destruir la República. Per això nosaltres, contraris al parer dels bons barcelonins, vam decidir anar a l’Escorial. [...] Arribem a San Lorenzo a les 9. La rampa que mena al monestir està plena de cap a cap d’automòbils particulars que els agents de la comissió organitzadora, amb l’escarapel·la vermella, blanca i negra al braç, fan estacionar en un camp d’herba del costat. Els camions i autoòmnibus, plens de crits i mocadors voleiant, pugen fins al poble. El meu guia i jo, prèvia l’exhibició de la tarja que ens acredita de “japistas ” (l’anagrama de les Joventuts d’Acción Popular és: JAP i ells no volen ésser anomenats feixistes), entrem al centre de reunió dels congressistes. [...] S’hi veu poca gent, cosa que té a tothom desanimat. Per damunt dels caps es drecen uns rètols que indiquen d’on ve cada grup; [...] Ens acostem de seguida a “ Cataluña ”. Són poquets: quatre. “Quina representació més petita!”, diem. Es tomba un noi jovenet, amb boina: “Ja vindran més!”, respon confiadament. Té l’accent tortosí. El que aguanta el pal del rètol és de Lleida. No viuen a Catalunya, ens diuen, però. Són estudiants a Madrid. [...] Quan tothom està arrenglerat, els altaveus anuncien que va a començar la santa missa. [...] Entretant espeteguen uns aplaudiments i uns “vivas ”. És que arriba José María Gil Robles, o sigui “ el caudillo ” o “ el salvador de España ”. [...] Quan la gent s’ha cansat d’aplaudir, es treuen els mocadors de la butxaca i els agiten en l’aire, espolsant bilions de microbis sota el nas del “ jefe ”. [...] Davant de l’Hotel Miranda, quatre parelles de charros ballen la dansa popular del país. Les dones puntegen, en fila, davant dels homes, fent petar els dits i amb tota una remor de serrells d’or i de seda. Els homes, amb uns vestits negres de jaqueta curta i faixes brodades, toquen les castanyoles. La música la fan uns altres, amb una flauta i un tamborí. La gent se’ls tira a sobre per veure’ls i s’engresca. Nosaltres també ens engresquem. Sembla mentida que un país amb un esperit tan fi, amb una gràcia tan gran com aquesta, sigui capaç d’ésser tan tanoca i tan cruel...