Habitatge: immersos en una bombolla de preus
La paraula bombolla aplicada a l'habitatge genera por. Ens recorda la que vam viure fa disset anys. Aleshores la qüestió era financera i es va punxar el globus del sobreendeutament d'una demanda que, en molts casos, no era prou solvent. Avui podem utilitzar l'expressió perquè no estem en aquesta situació. Com asseguren alguns experts, la bombolla actual és de preus, és a dir, que el que es demana per metre quadrat està totalment desvinculat de les rendes, els sous i el creixement econòmic. Els seus motors són la pressió demogràfica, la inversió especulativa i l'abaratiment del crèdit.
Una mostra de tot plegat són les dades sobre les hipoteques. Els bancs les estan concedint a ple rendiment, amb el protagonisme actual d'intermediaris que busquen les millors ofertes per als particulars en un context de préstecs més barats per la baixada del preu del diner. I les dades sobre morositat, situada als nivells de fa disset anys, demostren que la demanda és, ara com ara, solvent. Molts compradors es mouen empesos per la síndrome FOMO (fear of missing out, en anglès), és a dir, la por de perdre l'oportunitat d'adquirir un habitatge propi. Mentre aconseguir una hipoteca continuï sent més assequible, serà difícil que els preus baixin. És un principi econòmic essencial: hi ha pressió per part de la demanda i una oferta que és insuficient i, per tant, els preus van a l'alça. Els preus pugen tant, de fet, que poden arribar a fer perdre l'avantatge de la reducció del cost dels préstecs.
El dinamisme del mercat de compravenda té una cara B. I és el lloguer. Cada cop més escàs i pràcticament impossible de pagar tenint en compte els salaris mitjans del país, arrendar és cada cop més complicat. El que es demana al mes per un habitatge es menja una bona part dels ingressos familiars. I sobretot impossibilita l'emancipació de casa dels pares de la població més jove. Els topalls establerts per la llei de l'habitatge a les zones que s'anomenen tensionades, que Catalunya va ser la primera a començar a aplicar, han moderat els preus, però alhora contribueixen a reduir l'oferta, que ja de per si és bastant pobra. I una part d'aquesta oferta, a més, s'escapa cap als lloguers turístics o de temporada, la qual cosa pressiona de nou els preus a l'alça.
Un element essencial per frenar l'escalada és augmentar l'oferta per acostar-la més a una demanda que és creixent. I amb un paper protagonista del sector públic, sigui de manera directa o bé de manera concertada amb el sector privat, com han començat a defensar tant el govern espanyol com el català. I això tant pel que fa a l'oferta de venda com, especialment, a la de lloguer. Moltes administracions han deixat durant molt de temps l'habitatge en mans del mercat, el principal objectiu del qual és obtenir el màxim rendiment. Això demostra que cal facilitar-ne l'oferta, i especialment enfocada cap als preus assequibles i més ajustats a la realitat econòmica i social, cosa que requereix un cert protagonisme públic. Només d'aquesta manera podrem, amb el temps, deixar de parlar de bombolles.