“Han assassinat en Layret!” (1920/1931)

Peces Històriques Triades Per Josep Maria CasasúsHavíem tingut travessia penosa. Gairebé tots els companys s’havien marejat. Estàvem al celler de “El Giralda”, vigilats per unes parelles de guàrdies civils; ens havien tret les cordes amb què ens lligaven. No sabíem encara si ens quedaríem a Mahó. Algú havia parlat de La Mola, però sembla que les autoritats de Mahó no en sabien res, i els ministres tampoc, i que l’ordre havia estat cosa directa de Martínez Anido. Sentíem a dir que, mentrestant, es celebraven conferències telefòniques entre Madrid-Mahó-Barcelona i que d’elles depenia la nostra sort immediata. Però gairebé que ja no ens preocupava, perquè ho admetíem tot per endavant. Cal posar-se en aquells moments. Tot ho vèiem possible i fins probable. I amb tot i el cansanci, el mareig i les naturals emocions del dia ens trobàvem disposats al que vingués. De tant en tant, alguna petita esperança, un breu intent de rebel·lia: algun mariner que, sota la vigilància dels guàrdies civils, ens enviava una oferta. Però, pensar amb el cap, un impossible. En fi, ja veurem. No hi va haver ni un sol home que es sentis en cap instant abatut fins a perdre la moral. Ni un. I el COP de massa va arribar, més dur, més fort, més violent del que podíem creure. Un jove oficial de marina que s’havia fet amic meu dos anys abans, quan jo estava presoner al “Álvaro de Bazán”, entrà al celler, i dirigint-se a mi, em diu: -En Layret ... el pobre Layret ... l’han assassinat!! ... -Com? -Han assassinat En Layret... No cridi... Hi han cartells a Mahó que donen la noticia. / Han assassinat en Layret! A Layret, coix, inútil, amb tota la respectabilitat del seu nom puríssim, de la seva vida recta, del seu cos desfet!... L’han assassinat!. .. Oh, monstres! En Seguí, que jeia al costat meu, obrí uns ulls d’espantosa sorpresa. I jo vaig cridar la notícia: “Han assassinat En Layret!”. Barrera, Botella, Pinón, ¿no us recordeu del gran silenci impressionant que es va fer en tots nosaltres?

Com bategaven aleshores, de dolor i d’indignació, els cors dels presoners! Era el germà i el mestre, el gran orientador i l’apòstol que desapareixia en unes hores terribles en les que ja s’obirava una gran tasca a realitzar. Era. a més, la prova viva, l’anunci de què els botxins no es deturaven davant de cap crim, per repugnant que fos. Tot això devia passar ràpidament pel teu cervell, oh, germà Seguí!, també assassinat per les mateixes mans! Tu sabies els propòsits d’En Layret, tantes vegades discutits i fins iniciats en les converses sostingudes al redós de la taula de casa meva! I és per això que el teu comentari fou així: -Ja saben el que han fet, els vils.