Els catalans som japonesos. Sí... D’acord... Almenys un tipus de japonès. Aquest: Hiroo Onoda. El coneixeu, oi? És aquell soldat de l’exèrcit nipó que no es va rendir el 1945. Sí, nois, la Segona Guerra Mundial. I va aguantar 29 anys lluitant, sense defallir, a l’illa de Lubang, a les Filipines. Fins al 1974! Que li van dir: paio, prou! Com? Què passa? Que la guerra s’ha acabat ja fa anys i panys. Això passa a Catalunya amb la sequera. Banzai!
Som a la Lubang catalana. Més eixuts que un pal de fregar abstemi per prescripció mèdica. Però ni idea, ni ganes. Quan l’altre dia, el director de l’Agència Catalana de l’Aigua, Samuel Reyes, va dir allò de “vivim la pitjor sequera del segle i fem com si no existís a les ciutats”, molts, com fins als segles dels segles, amén, van continuar sent un sol home: Hiroo Onoda fusell en mà. No! Resistiré! Ja pots xiular si l’ase no vol-pot beure ni veure. Potser, com es diu, perquè n’hi ha, que veuen algunes dutxes de gimnasos amb certes restriccions. Que sí que. Que val més una aixella urbana que tot el menjar agrícola que es fa a Catalunya. Pudor, sí; nutrició, no. Endavant Hiroo Onoda català.
Mira que el soldat japonès era un subtinent que treballava per la intel·ligència japonesa. I allà, lustres donant tombs a l’illa. Disparant a palmeres i marsupials. No surrender. La intel·ligència és això: creure que si ara cauen quatre gotes ja no hi haurà més sequera. És el nostrat no s’ha acabat la Segona Guerra Mundial. I els unicorns amb excrements de color rosa que no fan pudor i acabaran amb la fam mundial. Per això, fins i tot els ateus catalans demanen, com a petició d’any nou, que plogui. Com si fossin feligresos de l’Església de l’Adveniment del Quart Dia Deshidratat. Ara, n’hi ha que tenen fe en el cel. Especialment els infidels, els descreguts, els impius de la natura, de la realitat.
Preguen cap a dalt tots aquests que no creuen ni en el del dalt, ni en els de baix: el seu país, les persones, res. Però ara, sí, que plogui, sisplau. Creuen en l’esotèria, en el núvol Kinton i en l’amulet del nan de la troposfera. Així confien que s’acabarà l’eixutor. Fot-li, Hiroo Onoda de la secta catalana. Tots resant al més enllà, tot invocant qualsevol ésser diví. Però esclar, igual Déu no existeix, però segur que no és ruc. I quan deu veure tots aquests pallussos alçant els braços cap al firmament i xisclant, deu dir: que en sou, d’animals. Déu no fa ploure. Com la sequera va per hemisferis cognitius. Especialment fins i tot quan informen sobre la falta d’aigua no surten ni la meitat dels embassaments de Catalunya. Només es veu un país. Els hi sua tot. D’aquí que necessitin aigua per a les aixelles.
Els problemes d’aigua ja fa anys i panys que estan dits i redits. Poc s’ha fet. Només resar quan no es creu ni es vol creure. Res. Volen fer truites i pescar truites sense trencar els ous, ni fer llaurar els bous. La sequera és real, però sobretot mental. Neuronal. Massa caps pensant en dutxes i ni entendre que tot es fa amb aigua a tot el país. Al final tots aquests éssers xuclats, assecats, enlairant-se evaporats gemegaran: “Ika Ta ITa Ere”. Així van batejar Onoda els natius de l’illa de Lubang. I això vol dir: “L’esperit vivent dels morts en guerra”. Moribund alimentant-se de llet de coco, plàtans, vegetals. I el 1974, quan només amb l’ordre del seu comandant, acata deixar de lluitar, el soldat lliura la seua espasa, el seu fusell, bales, granades de mà i una daga que li va donar sa mare el 1944 perquè es suïcidés si era capturat. Aquí, alguns, ho fan al revés: ja estan construint l’Arca de Noè, perquè es pensen que vindrà un diluvi universal.
