Història d’un home noble i rebel
El rus Mikhaïl Bakunin, pare de l’anarquisme, dotat per via familiar d’un tarannà aristocràtic, era capaç de relacionar-se amb grans dots de seducció amb tota mena de persones, superant barreres de classe i d’origen social i nacional. Era un ésser sociable. "La solitud voluntària és gairebé idèntica a l’egoisme, i l’egoista, pot ser feliç?", escrivia ja de ben jove, refusant així la suposada solitud perfecta de Rousseau. Tot això ho explica Josep Alemany en la suggeridora introducció al clàssic i gran bestseller de Bakunin Déu i l’Estat (Adesiara), que ell mateix ha traduït.
Ara toca parlar de Bakunin? Doncs sí. És conegut que les idees llibertàries van arrelar fort a Catalunya a finals del XIX. La nostra relació d’amor-odi amb el poder, amb l’Estat, que va combatre Vicens Vives i que tants disgustos ens ha donat, poua en aquesta atractiva i fabulosa influència. Bakunin és un personatge apassionant. Ara ningú no se’n recorda, esclar. En realitat, ningú no recorda gairebé res. Però les herències, com més ocultes, sovint més pesen. Els catalans hem estat gent més de revolta que de passadissos i palaus. El resultat: més presoners i exiliats que lliures. Bakunin!
L’eclosió del seu socialisme llibertari va ser lenta i accidentada. La seva vida va ser trepidant. Filosòficament, l’anarquisme bakuninià s’origina en la Fenomenologia de l’esperit de Hegel i en L’essència del cristianisme de Feuerbach. Sí, Bakunin era home d’acció, però també de pensament, i espiritual, i poètic. Llegit. Sense lectures no hi ha revolucions possibles ni impossibles. Per cert, tot i no proposar-s’ho, escrivia molt bé. Estava intel·lectualment ben dotat. El cap li bullia. El cor també. Físicament, els dotze anys de presó el van destrossar.
A la Rússia sotmesa al despotisme dels tsars, el seu pare, de família noble i tarannà liberal, el va educar a casa, en una finca rural, un món idíl·lic al marge del món, amb professors particulars, envoltat de germans i germanes xerraires. Una infància feliç sempre dona resultats preciosos. Va estudiar en francès i va aprendre una mica d’alemany i d’anglès, idioma que anys després perfeccionaria a la presó i que el portaria a triomfar en el seu periple nord-americà. No va tastar ni el llatí ni el grec, ni va rebre cap noció de gramàtica russa. Un oncle militar retirat li va ensenyar matemàtiques.
Però tot el que és bo arriba un dia que s’acaba. El 1828, als 14 anys, el pare el va enviar a l’escola d’artilleria de Sant Petersburg, on ni va fer amics ni va adaptar-se. Al cap de set anys, set!, va fugir de l’exèrcit. El pare li va evitar el càstig i amb 22 anys es va instal·lar a Moscou com a professor de matemàtiques. Comença a llegir Fichte i Hegel. Són anys de formació, fins que marxa: Suïssa, Bèlgica i finalment, el 1844, París, on coneix Proudhon, Marx i l’escriptora George Sand. També el polonès Lelewel, que l’introdueix en la lluita dels pobles eslaus: txecs, eslovacs, rutens (així eren anomenats els ucraïnesos de l’Imperi Austríac), croats, eslovens, polonesos. Bakunin esdevé un demòcrata revolucionari que uneix la qüestió social amb la nacional (llibertat dels pobles). En realitat, no es fa pròpiament anarquista fins de gran, els últims dotze anys de vida.
La seva participació al cicle revolucionari del 1848 l’acaba portant entre reixes a Dresden. Condemnat a mort dues vegades, els hi commuten per cadena perpètua. D’Àustria és extradit a Rússia. Passa molts anys a la presó (mals de cap, escorbut, pèrdua de dents...) i després a Sibèria, on s’enamora i es casa amb la filla d’un exiliat polonès a la qual feia classes. Finalment, fuig i va a parar a Yokohama i després als EUA. Té 47 anys. Quan torna a Europa, reprèn la lluita i enfila el pensament anarquista en un entorn clandestí de societats secretes i itinerància: Londres, Florència, Nàpols... A Ginebra hi defensa "els Estats Units d’Europa", però uns estats organitzats de baix a dalt. El 1870 s’implica en la insurrecció de Lió. I després l’episodi més conegut: enfrontat amb Marx, és expulsat de la Internacional Socialista (1872). Mor a Suïssa quatre anys després, als 62. La fi d’un home noble i rebel.