Humor de guerra

Llegim, gràcies a una investigació del New York Times, les converses interceptades entre soldats russos i ucraïnesos, així com les peticions de subministraments per part dels russos. Són converses (“Necessitem aigua, els nois estan patint...”, etcètera) que només havíem vist a les pel·lícules de la Segona Guerra Mundial. No ens pensàvem que les “viuríem” de nou, d’aquesta manera. Ni que ensumaríem la ràbia, ja genèrica, contra el genèric “enemic”, motivada per les baixes de companys, i que tan necessària és per poder “fer” la guerra. Us esclafarem, us arranarem, tot això. I vet aquí que una de les converses interceptades és entre un soldat rus i un soldat ucraïnès. Crida el rus: “Buscant rutes per a la retirada. Buscant rutes per a la retirada!”. I l’ucraïnès li diu: “Ves-te’n a casa. És millor ser un desertor que convertir-te en fertilitzant”.

En els moments més desesperats de la vida humana hi ha hagut humor. I aquesta frase, humor negre en estat pur, n’és la prova. Fertilitzant, li diu. És tan tragicòmic. Explicaven els que van fer la guerra, com el meu avi, que els enemics, per descoratjar-los, anunciaven pels altaveus el que tindrien per sopar. El meu avi diu que salivaven, quan ho sentien, perquè ells, esclar, tenien molt poca cosa i passaven molta gana. Però és que segur que els enemics devien salivar igual que ells, perquè devia ser mentida, esclar, que tinguessin totes aquelles llepolies a les trinxeres d’enmig de, posem per cas, la serra de Cavalls. S’ho devien inventar. I inventant-s’ho estaven patint, i inventant-s’ho i patint estaven fent un acte d’humor. Des d’aquí no puc deixar de pensar si els dos soldats, el pobre rus i el pobre ucraïnès, ja són a hores d’ara, això: fertilitzant.