La IA i la condició humana
1. Simplicitat. No hi ha dos humans iguals. Aquesta realitat s’expressa en tots els tipus de relacions, també en la creativitat. Els humans creem des de la complexitat de la nostra condició: un cos que viu en relació, una intel·ligència, unes percepcions, unes sensacions, uns sentiments, una sensibilitat que fa de cada un de nosaltres un animal relacional irrepetible. L'afecte marca les relacions dels uns amb els altres. La singularitat es transmet en tots els àmbits de la vida i de creació del simbòlic. Ja fa molts anys, a El sentit íntim (1982) explorava les figures d’aquesta relació: l’amor, la creació artística, la intuïció, la construcció de singulars, per dir-ho així. La IA desborda aquest món? Deixarà espai per a la condició humana o ens embolicarà a partir de la seva presumpta capacitat de fer la feina creativa per nosaltres? Continuarà havent-hi artistes o seran alimentadors d’IA? Intel·ligència artificial em sona a una contradicció en els seus termes. O, pitjor, a una certa voluntat d’expropiar als humans la seva singularitat.
Com deia La verbena de la Paloma, “hoy las ciencias adelantan que es una barbaridad”. És indubtable el progrés científic que ha dut les poblacions més desenvolupades a vint anys d’augment de l’esperança de vida, encara que, no ens fem fantasies, el nostre ADN no dona per anar gaire més enllà. Però no vull deixar passar la paraula barbaridad: la frontera que separa el bé del mal és prima, i la voluntat de poder és constitutiva de l’espècie. Precisament per això em formulo la pregunta: com podem dominar la IA perquè sigui un reforçament i no un obstacle al desenvolupament de la radical singularitat de la nostra condició, especialment en termes de drets, de control, d’expressió, de creació, de realització personal? Com podem salvar la nostra singularitat, la peculiar economia del desig que ens conforma, la diversitat de mirades i percepcions, l’experiència del bé i del mal?
¿Es pot imaginar, gràcies a la IA, un món més obert, intens, productiu i democràtic en l’accés al coneixement i la informació, o generarà unes elits més allunyades encara de la ciutadania i jubilarà la nostra singularitat creativa? Una novel·la, un assaig, un quadre: l’art és la creació de singulars, l’obra és irrepetible. I és així que sentim experiències excepcionals. Les relacions personals són un món que va de l’abús a la complicitat, de l’amor a l’odi, de les maneres més inesperades i a vegades catastròfiques, però és la condició humana amb el seu vertigen, emoció i intensitat.
2. Confusió. Les grans companyies americanes tenen una capitalització en borsa equivalent a deu vegades el PIB espanyol. Diuen que la generació de riquesa essencial per al benestar depèn de la IA. Fa por que cada vegada més els metges i els pacients no es mirin als ulls. En què queda la figura de l’artista, si tot passa pel sedàs de la IA? ¿La IA pot garantir la singularitat de la creació humana o la desborda i se n’apropia? ¿La capacitat de la màquina d’acumular dades sense límit i manejar-les conjuga amb l’impuls creatiu del geni?
Automatització de tasques (menys ocupació), anàlisis de dades (menys diversitat). La IA com a finestra pública (tots els tràmits menys personalitzats). Què fa la IA, què fa l’home? I qui té el control de la IA? La màquina al servei de qui? Pot arribar el moment en què desbordi la condició humana? Ens hem d’adaptar a un món feliç en el qual la màquina ho fa tot per nosaltres? Qui manaria? Hi ha límits? Qui els marca? Hi pot haver un comportament nihilista de la màquina? La IA com a instrument en la confrontació política, motor d’hegemonies?
De moment tenim l’experiència de les xarxes. Qui marcarà el pas en la IA? Té amo, com X? L’experiència nihilista de la tecnocasta que vivim és inquietant. Ara mateix ha portat un tirà a governar els EUA. Tirà, deia Plató, “el més desgraciat dels homes, perquè ningú és més impotent que aquell que no se sap governar a si mateix”.
La IA és un instrument. El problema és l’ús que se’n faci. Fa basarda, per exemple, que arribi a les escoles. Des del moment en què s’hi instal·li, algú aprendrà a escriure? O ja farà la feina la IA?
Qui té poder sobre la IA? Queda espai per a l’artista portador d’una obra singular i irrepetible? O la IA ha de pintar el món des de la sordidesa de la manipulació de dades sense màgia? La gran i deliberada confusió és anomenar-la intel·ligència.