La IA de l'amor
Ara que ha passat Tots Sants ja podem encarar el Nadal. Quin descans. Per fi veurem cares de felicitat i pobres de solemnitat en lloc de fantasmes i carabasses. Veure tots aquests llums penjats a la ciutat comença a tenir sentit. Si és que té sentit il·luminar-nos per temporades. Però deu ser que hem d’agrair, en temps tan foscos, una mica de llum, ni que sigui en horaris concrets i a carrers determinats. Els morts continuaran desfilant entre nosaltres però els homenatges seran més íntims i les flors més discretes. Aniran passant, un dia darrere un altre, morts que han viscut i d’altres que no han tingut temps de viure. Els qui deixem morir perquè no protestem prou, com si poguéssim evitar realment que una colla de sàdics escupin terroríficament sobre el món; els qui hem vist morir perquè era la seva hora, la que no et diuen al registre perquè és la sorpresa final, la imprevista, i alhora la més previsible.
En una conversa recent al CCCB, l’escriptora Jeanette Winterson parlava amb un optimisme contagiós sobre els suposats avantatges que pot tenir la IA en relació amb la mort. La IA ens pot mantenir “en la vida” encara que el nostre cos hagi desaparegut. Permet que les persones que no hi són continuïn formant part dels esdeveniments vitals, sortint a les fotografies de família o acompanyant-nos a algun lloc amb la veu. Però és realment un avantatge, aquesta capacitat artificial? M’ho pregunto perquè som una societat molt poc preparada per acceptar la mort –fins i tot a les persones més creients els costa, malgrat les promeses d’un futur molt millor–, de manera que si generem una mena de vida il·limitada artificialment no acabarem d’assumir els límits vitals, que es concreten en el nostre destí final. Això sí, contaminarem molt menys que amb el cos passejant-se per la vida. I això el planeta ho agrairà profundament. Potser els humans no tant.
Winterson té raó quan diu que la tecnologia per si mateixa no és bona ni dolenta perquè depèn totalment de qui en fa ús. Partint d’aquesta premissa, sempre necessària, si la IA es genera des de l’amor, les possibilitats de fer el bé poden ser molt àmplies. Amplíssimes. Brutals. Però quan un govern, en aquest cas el britànic, acull una cimera global sobre la regulació de la IA, ja es veu que l’amor no serà el principal objectiu dels qui maneguen la tecnologia. Tampoc és el dels governants. I no parlo d’amor propi, ja m’enteneu. Que entre els propietaris de les companyies tecnològiques i el dels governants no queda espai per respirar res més que egos inflats. Tot i així, Winterson insisteix en una idea que no em puc treure del cap. “Volen que visquem en una distopia i l’ombra no és tan llarga com ens volen fer creure”. La por a la distopia ja l’hem assumida. I és probable que la distopia, també. És el mateix mecanisme de sempre però adaptat als nous temps. Però, si la IA ens pot mantenir vius després de morts, per què no pot generar un món més de llum que de foscor?
Posicionar-nos al costat de l’amor ens converteix socialment en ingènues o en carrinclones. Ara que ve Nadal potser passarà més desapercebut perquè s’accepta estimar, ni que sigui a canvi de gastar. I com diu finalment Winterson, “la manera de combatre aquest corrent tan fort de cinisme és posicionant-nos al costat del bé, de la llum, de l’amor”. Convida tothom a fer-ho des del seu àmbit, sigui més o menys creatiu. I està bé, després de les castanyes, que virtualment o no ens concentrem en estimar-nos. De fet, si pot ser en la vida real, molt millor.
