De sobte, sentim un soroll escandalós al motor del nostre cotxe. Com que fluixegem en mecànica de l'automòbil, temem que sigui una avaria greu i el portem immediatament al mecànic. Aquest aixeca el capó, escolta el soroll amb atenció i immediatament el percep com un símptoma precís de què no rutlla. Ajusta un parell de cargols i soluciona el problema. Tot plegat, dos minuts. Però aquests dos minuts són la síntesi d’un munt d’anys d’aprenentatge, de superació de dificultats creixents que li han permès anar afinant l’oïda. Allà on el llec només sent sorolls, l’expert sent un llenguatge. L'ignorant en matemàtiques, per exemple, és completament inconscient que la natura sempre li està parlant, precisament perquè parla amb el llenguatge de les matemàtiques.
La condició d’expert s’assolia fins ara amb la superació del que podem anomenar dificultats desitjables. Avui dia, però, hi ha qui creu que l'experiència ha deixat de ser útil, ja que, amb la IA, disposem de totes les respostes de manera gairebé instantània. Per què no deixar que ella s'encarregui de la interpretació de les coses?
Els astrofísics, els metges, els enginyers, els economistes... utilitzen la IA amb resultats espectaculars. També els erotòmans, els que busquen maneres sofisticades d'enverinar la seva parella o els que volen saber com sonaria Led Zeppelin si Jimmy Page hagués estat Paco de Lucía.
Les tecnologies són pròtesis antropològiques que amplifiquen la nostra imaginació del que és possible, i entre les possibilitats que tenim a l’abast hi ha la renúncia a l’esforç d’aprendre els llenguatges del món, cosa que implica perdre la capacitat de fer les preguntes adients a la realitat.
A tothom li pot convenir, de tant en tant, encarregar menjar a un restaurant. És fàcil, ràpid, net i no gaire car. Però si convertim aquesta conducta en hàbit, oblidarem el noble i sofisticat art de la cuina, la capacitat per dialogar amb els productes de la plaça del mercat. Potser estem assistint a la separació cada vegada més gran entre els que estimen la cuina i els que només volen menjar.
De què s’hauria d’encarregar l’escola, d’ensenyar a comprar menjar o d’ensenyar a cuinar? O, dit d’una altra manera: ¿la IA ens ha d’ajudar a situar els alumnes davant de dificultats desitjables o a transferir els processos mentals humans a les màquines?
Hi ha investigadors convençuts que aquesta transferència és la responsable del famós efecte Flynn (el descens del CI als països desenvolupats, especialment als del nord d’Europa, des de finals del segle passat). Sembla que el buidatge de la memòria procedimental estaria afeblint el raonament, dificultant l'aprenentatge, disminuint l'eficiència i estimulant la mandra cognitiva (especialment en la reducció de les conductes d'autoregulació, autocorrecció i reflexió pausada).
No dic que les noves tecnologies siguin només instruments de transferència massiva de la intel·ligència humana a exomemòries, sinó que les hauríem d’emprar com un esperó, no pas com un substitut del nostre intel·lecte.
És cert que els astrofísics o els metges utilitzen la IA amb resultats espectaculars. Però aquests resultats posen de manifest el que pot donar l’aliança entre la capacitat de preguntar de l’expert i la tecnologia.
A hores d’ara, els docents nord-americans semblen cada cop més escèptics sobre els efectes de la IA. El 50% es mostren molt preocupats per la possibilitat que fomenti la propagació de la mentida, erosioni la privadesa personal, elimini llocs de treball humans i manipuli el comportament humà. Ens trobem davant un fenomen conjuntural?
A parer meu, la pregunta que avui resulta pedagògicament impostergable és aquesta: ¿la nostra utilització de la IA nodreix el nostre potencial cognitiu o en frena el desenvolupament? ¿Ens situa davant dificultats creixents, però desitjables, o davant facilitats que no ajuden a créixer intel·lectualment? ¿Està enfortint la nostra condició d’autors o la de consumidors? Si la IA ens fa un treball, ¿no en seríem els coautors? I si demanem a la IA que ens corregeixi l’estil d’un text propi, ¿no estem renunciant a la voluntat d'estil, a deixar l’empremta del que som en el que fem per convertir-nos en éssers intercanviables? ¿Continua sent cert que le style c’est l’homme même? ¿Es pot conquerir un estil propi sense l'obstinació de conquerir-lo?
Recordem que estil procedeix del llatí stilus, que designava l’estilet per escriure. Avui, quan l’estilet ha estat substituït pel teclat, ¿continua sent veritat que, com deia Proust, l’estil és la qualitat de la visió?
