IA: utopia o distopia mascle?

L’abril d’enguany va tenir lloc el simposi anual que organitza TED per debatre els avenços en tecnologia i disseny (provinents, majoritàriament, de Silicon Valley). La conferència inaugural va anar a càrrec de Carole Cadwalladr, una periodista d’investigació que va ser denunciada després de fer-hi una xerrada el 2019. En aquella ocasió, va parlar de la votació del Brexit i la influència que hi va tenir Facebook –la xarxa des d’on més es van difondre informacions esbiaixades o directament falses–. Cadwalladr ja havia escrit un reportatge sobre l’escàndol de Cambridge Analytica a The Observer, però la conferència TED va ser el que el multimilionari Arron Banks va utilitzar per demandar-la. El de la periodista ha estat un cas paradigmàtic de SLAPP (litigi estratègic contra la participació pública), una tècnica –que els catalans coneixem bé– en què es fa servir un plet com a càstig exemplar dissuasiu. Malgrat la duresa de l’avís, Cadwalladr va tornar al simposi TED per adreçar-se als CEO de Silicon Valley: això, senyors, sembla un cop d’estat digital. 

Cadwalladr es volia dirigir, més concretament, a Sam Altman (CEO d’Open AI), que era entre els assistents. Perquè, segons ella, la IA s’ha bastit a partir del robatori. Per construir la IA, per crear el seu producte, les empreses han ignorat la legislació sobre la propietat intel·lectual. Roben els nostres textos, les nostres cançons, les nostres imatges, les nostres veus. Absolutament tota la reflexió, l’art, el “contingut” i les interaccions a què han tingut accés perquè eren al núvol. I ho roben amb l’objectiu de poder recrear tot això sintèticament, de poder prescindir de la majoria de nosaltres. Però per a Carole Cadwalladr, el despropòsit no s’acaba aquí. Perquè si la informació és poder, la privacitat també és poder, defensa Cadwalladr. Ho diu amb coneixement de causa, atès que durant els anys del judici ha estat sotmesa a un escrutini exhaustiu de tots els seus moviments digitals (ergo dels seus pensaments i intimitats). La privacitat, però, continua perdent terreny: si ja no ens queda pràcticament res que pertanyi a l’esfera privada, fer servir la IA com a ajudant-confident eliminarà els últims reductes de privacitat que encara conservàvem. 

La conferència inaugural de la periodista també escenificava la radicalitat del patriarcat digital. Una dona, als marges del poder, trepitjada pel poder, intentava convèncer els que l’acaparen que estan sent massa temeraris i agressius amb les seves empreses. Carole Cadwalladr, però, és només una de les moltes dones de l’àmbit tecnològic amb aquest esperit de resistència. Com a part del seu projecte periodístic How to survive broligarchy, aquest estiu Cadwalladr va entrevistar Karen Hao, que analitza la situació en termes molt similars al llibre Empire of AI. Hao és una altra de les figures més rellevants del periodisme especialitzat en el món tecnològic i també és molt crítica amb la deriva actual. El llibre de Hao explica l’evolució de la companyia que dirigeix Altman, que va passar de ser una organització de recerca sense ànim de lucre (cofundada amb Elon Musk) a ser l’empresa amb la projecció més fulgurant del planeta. Open AI ara forma part de Stargate, un projecte amb una inversió inicial de 100.000 milions de dòlars (que pot arribar a quintuplicar-se en els propers quatre anys). A una velocitat rècord, la companyia d’Altman, avalada pel banquer japonès Masayoshi Son, ha començat a construir el centre de dades més gran del món a Texas. 

Hao qualifica el discurs dels tech bros de quasi religiós: el desenvolupament de la IA és com la recerca del Sant Grial. Segons Hao, la IA s’hauria d’entrenar només amb una quantitat de dades limitada i per a fins concrets (com resoldre problemes ecològics o mèdics, per exemple). En canvi, el que aquests empresaris tenen a l’horitzó és aconseguir una IAG (intel·ligència artificial general) que comportarà un cost ecològic i social que sembla inassumible. Les disrupcions que veurem els propers anys no tindran precedents, perquè l’escala d'aquesta infraestructura –digital– tampoc no en té. Amb Trump al govern, tot són facilitats per a les empreses que persegueixen l’IAG, tant fa que necessitin una quantitat ingent d’aigua potable (per refrigerar l’escalfament que provoca tanta computació) i d’energia elèctrica. Si semblava que anàvem a deixar enrere l’energia nuclear, ara els plans són uns altres: als Estats Units estan recuperant antigues plantes nuclears i han accelerat l’extracció d’urani. La IA necessita tota l’energia que puguem produir i més. I si sobreviure a la IA en termes ecològics serà complicat, en termes socials encara ho serà més. La disrupció anirà molt més enllà d'un desgavell dolorós en el mercat laboral, perquè el que la IA posarà en dubte és el valor de les nostres idees, de les nostres creacions (però això ho deixo per a un altre article).

Cadwalladr i Hao són radicals en els seus preceptes: hauríem d'ignorar els models de llenguatge mentre estiguin liderats d'aquesta manera, fer servir programari lliure sempre que sigui possible i utilitzar xarxes de missatgeria com Signal (que no funciona amb IA i que està liderada per una altra activista, Meredith Whittaker). Aquestes mesures són difícils d'aplicar, però totes dues coincideixen en una via que sí que és inesquivable: el paper protagonista de l’opinió pública per exigir noves lleis i un alentiment del ritme del progrés (que mai havia estat tan apressat). De moment, hi ha un gegant del periodisme que s'ha sumat a la resistència. El 2023, The New York Times va demandar el binomi OpenAI-Microsoft per entrenar ChatGPT amb els seus articles ignorant els drets d'autor. En una entrevista de novembre de 2024, Sam Altman va dir a Andrew Ross Sorkin, periodista d'economia del diari novaiorquès, que el NYT s'havia col·locat al cantó equivocat de la història. "Podem parlar-ne i debatre-ho, i ho farem –crec– al jutjat", li va contestar Sorkin.