Ser iguals en el món acadèmic
Tendim a creure que, a les universitats, la igualtat entre homes i dones és un fet consolidat. Malauradament no és així: a partir de la dècada dels vuitanta, el nombre de dones matriculades a les universitats és superior al d’homes, seguint una tendència internacional que podem observar en la majoria de països desenvolupats, però si mirem les diverses dimensions de l’àmbit universitari, la realitat ens mostra que, malgrat els progressos innegables, les dones hi segueixen sent el segon sexe.
Una dada només, prou significativa: durant el curs 2018-19, en el conjunt d’Espanya, el percentatge de catedràtiques d’universitat era del 23,9%, malgrat que en el conjunt de la plantilla docent les dones eren el 42,4%. Una desigualtat similar, i fins i tot superior, apareix també en l’àmbit de la recerca, i la pandèmia ha tendit a agreujar-la. La distribució de les posicions entre els dos sexes és totalment jeràrquica. Els homes ocupen les places de més sou i prestigi en una proporció molt superior al del seu pes en el conjunt del personal docent i investigador, i les dones es troben sobretot en les posicions inferiors i més mal pagades, malgrat que el nombre de dones amb titulacions universitàries ja és ara més elevat que el d’homes.
Des del meu punt de vista hi ha tres àmbits d’enormes desigualtats sexistes a les universitats: el de les posicions, ingressos i prestigi, en primer lloc; en segon lloc, el de la violència i l’assetjament que s’exerceix, bàsicament, sobre les dones, i, en tercer lloc, el del caràcter mateix de la cultura acadèmica, totalment androcèntrica, com a llegat del que han estat una cultura i una història patriarcals. Tres àmbits que necessiten, cadascun d’ells, polítiques específiques per anar avançant cap a la igualtat real.
Sortosament, l’actual ministeri d’Universitats ha començat a treballar sobre aquestes qüestions; dues lleis que s’estan tramitant les han tingut en compte. La primera és la LOSU (llei orgànica del sistema universitari), destinada a reconstruir l’estructura universitària i revertir la degradació de les posicions del professorat que, com a conseqüència de les retallades pressupostàries i per l’ús inadequat de la figura dels associats, s’ha produït en els darrers anys; una necessitat absoluta de tornar a una qualitat de la docència i la recerca que s’està perdent per manca de mitjans. Però un altre dels seus objectius cabdals és també avançar en la consecució de la igualtat entre els sexes, un objectiu patent tant en el llenguatge utilitzat -sovint un indicador clar de la voluntat d’un projecte de llei, més enllà d’allò políticament correcte- com en les mesures concretes que es proposen. En aquest sentit, hi ha una opció decidida per la promoció de l’equitat, partint d’una composició equilibrada en els diversos òrgans col·legiats i arribant fins al que podem considerar com una de les polítiques més avançades que s’han utilitzat, la possibilitat d’establir mesures d’acció positiva en els concursos d’accés a les places de personal docent i investigador per tal d’augmentar el percentatge de dones. Una mesura molt valenta, que probablement generarà crítiques, però que caldrà exigir a les universitats.
El segon àmbit universitari sexista que perviu és el de l’assetjament i la violència de gènere. Se’n parla poc, és lleig i incòmode i sembla que no s’hauria de produir entre gent teòricament il·lustrada. Però segueix existint, és evident. A Catalunya, la recerca duta a terme recentment per periodistes de l’ARA sobre què passava a l’Institut del Teatre va mostrar a bastament la realitat d’aquesta violència. Les universitats no són pas millors, i probablement qualsevol dia tindrem notícia d’aquest tipus de fets i ens sorprendrem que s’hagi tardat tant a fer-se públic. És també, doncs, un terreny en el qual calen polítiques específiques.
El consell de ministres va aprovar, fa poc, el projecte de llei de convivència universitària, que estableix un conjunt d’infraccions i sancions relatives a actes agressius, des de les bromes pesades fins a les conductes vexatòries com l’assetjament sexual o les discriminacions per raó de gènere o d’origen nacional, entre d’altres. S’estableix un mecanisme de mediació per mirar de resoldre tot tipus de conflictes sorgits en les relacions personals. Una peça clau, doncs, per afrontar d’una manera definitiva les formes de fatxenderia i de xantatges sexuals, que, malauradament, són encara massa freqüents en tants centres educatius.
Falta la tercera pota, la de les polítiques que impulsin els canvis culturals, probablement la més decisiva a llarg termini, però també la més difícil. Esperem que sigui el proper pas del ministeri, perquè de moment només s’hi esmerça l’esforç personal de professores i investigadores.
Tant de bo que, aquesta vegada, les noves lleis no quedin en bons propòsits i prou. Les universitats les han d’assumir per fer real, d’una vegada, una igualtat entre homes i dones que ja fa massa temps que reclamem.
