La impunitat i Julio Iglesias

És trist llegir els testimonis de les dones que denuncien els presumptes abusos de Julio Iglesias publicats per Eldiario.es i no sentir sorpresa, que els fets explicats siguin perfectament plausibles, que no ens estranyin gens ni mica. Cosa que no evita, esclar, la commoció que provoquen alguns detalls esfereïdors sobre el sistema d'explotació al qual sotmetia les seves víctimes. Podíem haver deduït ben fàcilment, per com parlava de les senyores i per com les tractava en públic, que el latin lover era, en realitat, un depredador sense escrúpols. Però són així, aquests seductors empedreïts, no ho poden evitar, tenen tanta potència sexual que han d'anar pel món tirant-se tot el que se'ls posa al davant. Era una de les coses per les quals s'admirava el cantant a tot el món: per ser un conqueridor sense que ningú es preguntés què en pensaven les seves conquerides. I què havien de pensar? Que quin honor, quin privilegi ser triada per un senyor que les podia tenir totes, amb èxit, diners i poder. Què havien de dir elles, que amb prou feines havien entrat en l’edat adulta, quan, enmig d'una entrevista, els feia comentaris sobre el seu físic, els preguntava si tenien nòvio o els plantava un petó als morros? Amb l'escàndol de les denúncies, les televisions han fet recopilacions dels moments estel·lars del personatge que esfereeixen, perquè constitueixen agressions en tota regla fetes en viu i en directe davant d'un públic que riu i aplaudeix i celebra aquesta violència normalitzada. Qui podia dir ni mitja paraula si ell era així; ja se sap, els homes. En veure les imatges de petons he recordat tots els alès fastigosos, la flexibilitat que adquireixen els colls de les dones a còpia de fer la cobra, totes les estratègies que hem hagut d’adoptar per esquivar els qui es pensen que són bons amants quan no tenen ni la més remota idea del que vol dir el bon sexe, que comença i acaba sempre amb el reconeixement de l'altre com a ésser humà que desitja i no només consent.

Com cada vegada que el denunciat és una figura pública, no han trigat a sortir veus a defensar-lo. Que si ell toca a tots per igual, homes i dones, deia un antic mànager d’Iglesias. Esclar, i als homes també us sodomitzava? També us portava a fer-vos proves de malalties de transmissió sexual? També us ficava la llengua fins a la gola? Un amic íntim deia que no havia vist mai res del que expliquen els testimonis. Ja se sap, la presbícia que porta l’admiració, interessada o no, que de ben a prop no hi veus ni un borrall. Com els veïns que descobreixen per les notícies que el del 3r 2a és un assassí. "Semblava una persona completament normal", no s’ho haurien imaginat mai. Només que en aquest cas l’assassí brandava les seves armes davant de milions de persones. I només faltava Ana Obregón, coneguda per inseminar una dona pobre amb l’esperma del seu fill per fer-se fer una filla-neta d’encàrrec. Va sortir a fer el que es fa sempre que hi ha una denúncia: a posar en dubte la paraula de les víctimes. Quant han cobrat? Dones, pobres i amb la pell marronosa, per força han de ser unes mentideres que posen en dubte l'honorabilitat del senyor de cap a peus, a qui ella tampoc li coneixia aquests comportaments. Ja és mala sort que l’Anita no vegi mai els espècimens d'aquesta mena. No va veure el Lequio maltractador ni quan ell mateix defensava alguna bufetada de tant en tant, no va veure la pederàstia d’Epstein i ara tampoc ha vist l’autodeclarat truán. Es demostra així que un dels puntals que sostenen l'estructura de la impunitat de la violència masclista són les còmplices, el braç femení sempre miop davant del poder masculí, les que miren cap a una altra banda o fins i tot proveeixen el mascle en qüestió. Sigui com sigui, el clima d’impunitat que acompanya els famosos i poderosos acaba establint un veritable i molt medieval dret a cuixa.