La incontinència de Trump
1. El segon mandat de Trump ha desbordat per complet les expectatives. Des del primer moment ha governat des d’un autoritarisme sense límit, d’aquell que se situa per sobre de la legalitat i dels altres poders de l’estat o de les institucions internacionals. Dona per entès que tot li està permès, en una actitud nihilista que comparteix amb els superpoders econòmics americans que li van fer costat, encara que aquests, amb alguna excepció com la d’Elon Musk, la practiquen amb més eficàcia, és a dir, amb més discreció.
Com si del seu inconscient brollés el ressentiment per no haver capitalitzat l’assalt al Congrés quan va perdre les eleccions després del seu primer mandat, aquest cop ha optat pel desafiament permanent, per posar en evidència que és ell i només ell qui decideix en aquest món fins on es pot arribar. Ja des de la reelecció va frenar qualsevol intent parlamentari o judicial de complicar-li la vida, com és propi dels que creuen que estan per sobre de les lleis i de les normes nacionals i internacionals. A cada pas seu desapareix una barrera. I no ha tingut cap inconvenient en traslladar l’abús de poder a l’escena mundial. La seva melena daurada va d’un cantó a l’altre imposant la seva capriciosa voluntat. I erigint-se en intèrpret del que està permès i del que no ho està.
2. No és la primera vegada que un president americà tira pel dret per imposar la seva llei. La Guerra Freda, per exemple, va tenir prou guerres calentes. La del Vietnam va ser una de les més icòniques. Però la singularitat del moment és l’ego sortit de mare d'un Donald Trump que se situa per damunt de la mateixa república, del marc institucional a través del qual va arribar al poder, ja sigui a l’hora de l’elecció com a l’hora de l’acció. Ni la justícia americana ni el Senat i el Congrés tenen res a dir: el que ell fa i desfà és incontestable. I això té curiosos efectes ideològics, que comencen a alterar unes dretes que lamentablement li han rigut massa sovint les gracietes i que apareixen ara paralitzades, sense gosar no ja plantar cara sinó simplement criticar els seus deliris i concertar respostes polítiques per salvar la cultura i les institucions democràtiques. Els ha costat entendre el personatge –que no és fàcil, cal dir-ho– i veure que ell és ell, i que els seus paràmetres tenen poca relació amb la lògica política convencional. De fet, és una encarnació de la mentalitat totalitària.
La ruptura de la legalitat internacional, amb la intervenció militar directa per segrestar el president de la república de Veneçuela, singular i aparatosa operació ideal per a l’era de les xarxes, forma part de la lògica imperialista. Però el que ha desconcertat les dretes tradicionals –incòmodes amb el personatge, perquè indirectament les desprestigia, en la mesura que se’l miren i no el toquen– ha estat el pacte amb els chavistes, en comptes d'afavorir l'ascens de les dretes veneçolanes al poder. Es pensaven que era un dels seus i ara descobreixen que és d’ell mateix i prou. I que no té cap problema a blanquejar el chavisme si l’obeeix. Tant li fa la dreta com l’esquerra veneçolanes, ell s’apunta al primer que s’adapta. I María Corina Machado va pel món com una ànima en pena incapaç d’entendre que per a Trump ella no és ningú. És més pràctic jugar de moment amb Delcy Rodríguez –ja hi haurà oportunitat de donar-li l’empenta quan calgui– que promoure un canvi que podria ocasionar un considerable enrenou. Una perplexitat semblant viuen ara les dretes europees, a les quals, sorpreses pel desafiament a Groenlàndia, els costa contribuir a generar la reacció que hauria de tenir Europa si encara existís com a referència democràtica. Fins i tot alguns ja donen la claudicació com a garantida.
3. Trump viu a cavall del seu ego –que deu ser patètic si necessita tanta barbaritat per sentir-se satisfet– i, conscientment o inconscientment, juga amb la seva edat, que fa que no s’hagi de preocupar del futur. I li permetrà acomiadar-se amb aquesta fulgurant exhibició, sabent que el més normal és que no hi hagi temps per fer-l'hi purgar. Tot plegat un gran espectacle de les misèries de la condició humana que ens hauria de fer reflexionar a tots. ¿En quin moment estem, quan la primera potència mundial és capaç de posar-se en mans d’un personatge tan sinistre que només es veu a si mateix –només cal veure la manera en què parla quan les càmeres l’enfoquen–? Que això estigui passant justifica l'ansietat d’un moment en què tothom es pregunta on anirem a parar amb ansiosa perplexitat.