Els 'inquiocupes' fantasmagòrics
L'ocupació d'habitatges és l'espantall que agita la dreta per justificar i facilitar els desnonaments, amb el propòsit de convertir-los en una eina al servei de l'especulació. Una eina ben esmolada i eficaç. ¿Vostè s'adona (o calcula, o fantasieja) que per aquell pis que té llogat actualment per un preu ics en podria treure ics multiplicat per tres o per quatre? ¿L'únic obstacle són els actuals inquilins del pis, que paguen religiosament el seu lloguer i que compleixen totes les seves obligacions, però que vostè vol deixar al carrer i no sap com fer-ho? Cap problema: vostè ha de poder expulsar aquests inquilins inoportuns sense haver de donar més explicacions, perquè vostè és –paraula màgica– el propietari (la dreta sempre s'estima més “petit propietari”, que fa més bonic, encara que el “petit propietari” en tingui set o vuit, de pisos). La legislació que impulsen PP i Vox a les comunitats on governen, com el País Valencià i les Balears, va en aquest sentit: facilitar i justificar els desnonaments, i convertir-los en una decisió que depèn exclusivament de les intencions del propietari, sigui petit, gran, mitjà o gran tenidor. Junts està perfectament alineat amb PP i Vox en aquesta qüestió, i encara hi afegeix una mica de revestiment patriòtic.
Convé recordar que, en contra del que es fa córrer amb la rumorologia de xarxes socials i converses de cunyats, el suposat buit legal sobre l'ocupació és pràcticament inexistent: d'acord amb una sentència de l'Audiència de Barcelona del passat mes de març, el propietari pot donar de baixa la llum, l'aigua i el gas d'un edifici ocupat per obligar els ocupes a abandonar-lo, sense que això comporti un delicte de coaccions. El més habitual, però, no és l'ocupació, sinó la violació de domicili, delicte perfectament tipificat i perseguit per la policia i els jutjats. Els casos en què, tot de sobte, algú troba casa seva, o la segona residència, ocupada per estranys que ni la policia ni ningú aconsegueix treure d'allà són raríssims, i de credibilitat més que dubtosa. És una altra falsa alarma social que té una part ideològica i una altra d'induïda per afavorir interessos ben concrets: molt semblant, pel que fa a consistència, a les denúncies falses per violació presentades per dones malvades, o dels infants catalans –o mallorquins– que no saben castellà perquè han estat adoctrinats en l'independentisme. L'ocupació és un fantasma que recorre sobretaules i discursos de mals polítics, i que apuntala la idea de la desigualtat social com una fatalitat inevitable.
La fal·làcia de l'ocupació ha estat culminada amb la invenció dels inquiocupes, lletja paraula que produeix coragre només de dir-la i que vol estendre la sospita de practicar l'ocupació a aquells inquilins inoportuns de què parlàvem al començament. L'inquiocupa és tan irreal que és conceptualment impossible: una persona pot ser inquilí o pot ser ocupa, però mai les dues coses a la vegada. Els neoliberals (els escanyapobres) haurien d'esforçar-se a inventar mentides més elaborades. I paraules menys lletges, si pot ser.