La instrumentalització de la immigració
Parlar d’immigració no és el problema, el problema és fer-ho amb altres propòsits. Quan a diferents països europeus es qüestiona el dret d’asil, es restringeix la reunificació familiar, es parla d’immigració zero, es tanca els sol·licitants d’asil en presons flotants, s’anuncia que tot aquell que arribi irregularment serà deportat a Ruanda o es proposa requisar les joies dels sol·licitants d’asil per pagar els costos de la seva acollida, s’està parlant de tot menys d’immigració. El que es busca és cridar l’atenció i ampliar el suport electoral, en una cursa delirant a la cerca de més vots.
Des de fa uns mesos, aquesta instrumentalització política de la immigració ha arribat també a Espanya i Catalunya. Contínuament es parla d’immigració, al Congrés, al Parlament, als mitjans de comunicació i en els nostres entorns més immediats. Només en els últims dies, PP i Vox han demanat al Tribunal de Comptes que fiscalitzi els “costos” de mantenir la “immigració il·legal”, Junts per Catalunya ha proposat endurir els requisits perquè les persones migrades puguin accedir a un pis de protecció oficial a Catalunya, Vox segueix parlant de deportacions massives i Isabel Díaz Ayuso ha defensat que “la immigració hispana no és immigració”.
Les conseqüències no són menors: aquesta instrumentalització de la immigració genera confusió en l’àmbit de les polítiques públiques, atia el conflicte en l'àmbit local i, en última instància, posa en joc el funcionament de les nostres democràcies. Posaré tres exemples. El primer té a veure amb el visat per punts proposat fa uns dies per Alberto Núñez Feijóo a Múrcia. Seguint el model anglosaxó, aquesta política pretén obrir vies legals d’entrada, directament lligades al mercat laboral i en funció de criteris com la formació, l’experiència, l’idioma, l’edat, l’especialitat i els vincles previs amb el país.
En si, tot el que sigui obrir vies legals d’entrada amb criteris objectius no és mala idea. Però la proposta és pretesament confusa. La majoria de persones estrangeres que arriben a Espanya ho fan sense necessitat de visat, perquè són ciutadans o de la Unió Europea o de països llatinoamericans que no en tenen obligació (tots a excepció de la República Dominicana, Cuba, Bolívia i l'Equador). Per tant, un visat per punts permetria obrir noves vies, no ordenar les que ja tenim. A més, Feijóo va més enllà, convertint un mecanisme de regulació de la immigració laboral en un mecanisme de selecció dels que volem, és a dir, persones migrades “properes culturalment”. Això voldria dir establir un criteri clarament discriminatori i, per tant, de difícil aplicació, basat no en el que saben sinó en el que són.
El segon exemple és relatiu al soroll polític i mediàtic entorn dels menors no acompanyats. En un país on el saldo migratori net anual és de més de 600.000 persones, l’acollida de 5.000 menors no acompanyats s’ha convertit en motiu d’una autèntica crisi institucional. Crisi institucional perquè ha posat en qüestió l’estat de les autonomies, davant de l’oposició de certes comunitats autònomes al mecanisme de reubicació de menors no acompanyats des de les Illes Canàries. I crisi institucional perquè, amb la paràlisi resultant, aquests menors segueixen confinats a les Canàries, en situació d’amuntegament i, sovint, de vulneració dels seus drets més bàsics. Això porta a l’incompliment estrepitós per part de l’estat de les seves obligacions legals cap a aquests menors.
El tercer exemple és el debat entorn de la delegació de competències d’immigració a la Generalitat de Catalunya. Si bé, pel mateix principi de subsidiarietat, descentralitzar competències pot ser positiu, la proposta sobretot delegava la gestió, és a dir, l’aplicació d’unes lleis que seguien sent de competència estatal. Més enllà de les dificultats d’execució, molt lligades a un augment substancial dels recursos, el problema sorgeix, novament, quan la proposta es presenta pel que no és: un mecanisme per decidir des de Catalunya quina immigració volem i “arreglar els problemes” (en paraules de Míriam Nogueras) que l’Estat no ha sabut afrontar. La proposta de llei va ser tombada al Congrés dels Diputats amb el vot en contra del PP, Vox i Podem, que la va criticar per pretendre “descentralitzar el racisme”. Aquestes declaracions demostren que la instrumentalització de la immigració, recordem-ho, a la recerca de vots, també afecta els partits d’esquerres.
Tot aquest soroll ve ocasionat per l'extrema dreta i alhora contribueix al seu auge. Perquè la majoria de partits acaben assumint els seus arguments, pensant que així evitaran la fuga de vots. I perquè vendre el que no és i paralitzar el bon funcionament de les institucions amb polítiques fallides porta justament a la fatiga i la desconfiança que l’alimenta.