La immigració és el més important que ens està passant com a societat, i, per tant, tota aportació al debat ha de ser benvinguda. Aplaudeixo, doncs, que el passat divendres el diputat de Comuns David Cid publiqués un article respecte d’aquesta qüestió amb el títol “Som 8 milions, i si som 10, millor”. Dissortadament, el construïa basant-se en una sèrie d’afirmacions poc fonamentades. Em limitaré –per manca d’espai– a comentar-ne dues.
Un dels punts forts del seu raonament era la sentència: “L’arribada de persones [...] a Catalunya té poc a veure amb el nostre model productiu. No els convoquem, fugen.”
Si la migració no tingués res a veure amb el país d’arribada, sinó només amb les condicions als països de sortida, els migrants es distribuirien d’una manera més o menys igualitària arreu d’Europa, i, dins d’Espanya, arreu de les diverses comunitats autònomes. El que observem és exactament el contrari, i res més clar que comparar les trajectòries demogràfiques del País Basc i de Catalunya.
Entre el 1955 i el 1980 totes dues van experimentar, en paral·lel, un fortíssim creixement fruit de la immigració provinent de la resta d’Espanya. Catalunya va passar de 3,5 a 6 milions d’habitants, i el País Basc d'1,2 a 2,1. Entre el 1980 i el 2000, i un altre cop en paral·lel, les trajectòries van estabilitzar-se: Catalunya no va passar dels 6,3 milions i el País Basc pràcticament es va estancar. En canvi, a partir del 2000 les trajectòries es dissocien: si Catalunya ja ha assolit els 8,1 milions, el País Basc encara està en els 2,2. Cal remarcar que en aquest últim període el País Basc s’ha enriquit en relació amb la mitjana espanyola, mentre que Catalunya s’ha empobrit.
Òbviament, la pressió migratòria dels països en crisi no pot explicar aquesta divergència, que es deu exclusivament al model econòmic: si el País Basc ha apostat per la indústria (que hi representa una de les proporcions dins del PIB més altes d’Europa), Catalunya ho ha fet pel turisme massiu, de manera que les entrades de turistes estrangers han passat de menys de 9 milions a 20. La realitat sempre és complexa, però no ens allunyem gaire d’ella si afirmem que aquest enorme creixement del turisme ha pogut tenir lloc gràcies a una immigració massiva de personal poc qualificat que, en canvi, no pot satisfer les exigències d’una indústria que requereix personal més qualificat.
La conclusió és clara: Catalunya assolirà els 10 milions o es mantindrà prop dels 8 en funció de quina sigui l’aposta productiva que faci, no del que passi a tercers països, perquè les pasteres i els demandants d’asil polític representen una proporció petita de la immigració econòmica.
Considerem ara una altra sentència de Cid: “El debat sobre quants catalans som o podem ser [...] és un debat només funcional als interessos del racisme i la xenofòbia perquè no es plantejaria cap dubte sobre arribar a ser 10 milions de catalans si fossin fills i filles de pares i mares de 8 cognoms catalans”.
Fixem-nos primer en la solvència de l’afirmació prèvia a la conjunció perquè. Es tracta, òbviament, d’una afirmació insensata. El fenomen migratori pot ser mirat de moltes maneres, i no només des del racisme i la xenofòbia. Per començar, que en els propers 25 anys tornin a arribar a Catalunya dos milions d’immigrants tindria un impacte fenomenal sobre el mercat laboral –comprimint els salaris–, sobre l’habitatge –impulsant-ne els preus– i sobre els serveis públics –tensionant-los en qualsevol cas i fent-los inviables en la mesura que una proporció elevada dels nouvinguts estiguin poc qualificats–. A més, la Catalunya dels 10 milions exigeix que, un cop més, ens dediquem en cos i ànima a la construcció, començant per uns 30.000 habitatges per any i seguint per les infraestructures hidràuliques i energètiques necessàries per suportar l’augment de la població. A més, oblidem-nos de la descarbonització i de la desnuclearització, que ja constitueixen reptes difícilment assolibles amb els 8,6 milions que projectava el PROENCAT per al 2050. En definitiva, més enllà de la xenofòbia i del racisme, hi ha moltes raons per esgarrifar-se quan llegim que la patronal de la gran superfície ha tramès un dossier al govern espanyol demanant-li que potenciï la immigració perquè els seus associats –El Corte Inglés, IKEA, Carrefour, etc.– experimenten dificultats per cobrir baixes (i preferirien fer-ho sense haver d’apujar salaris).
Que no debatríem si els deu milions s’assolissin a base de catalans ètnics? Segurament no, però sobretot perquè modular la xifra no seria una qüestió de regular el mercat laboral –una cosa que, excepte els ultraliberals, tots considerem legítima–, sinó de quelcom que molts estaríem en desacord a regular.
