La insuportable lleugeresa dels polítics estrella
A casa em van transmetre un valor d’aquests que semblen d’un altre planeta: si fas alguna bona acció de manera desinteressada, vantar-te’n li resta tot el valor. Si dones almoina o fas un regal o un favor, dedicar-te a presumir de la teva generositat ho convertia automàticament en el que avui anomenaríem autobombo. És a dir, en promoció personal, inversió en la pròpia reputació. És a dir, en publicitat i, en el cas del poder, en pura i simple propaganda. Per això, fins i tot el sanguinari Hassan II concedia de tant en tant un grapat d’indults i es presentava davant dels súbdits com a clement i misericordiós (que són els dos atributs més repetits en referència a Déu en l’islam). En temps de xarxes socials i viralitat, aquesta ètica de l’altruisme que em van inculcar les dones de la meva família sembla del tot obsoleta. Veiem en la política, els moviments socials i l’activisme persones sincerament compromeses que dediquen el seu temps, la seva energia i els seus esforços a transformar el món en què viuen per una convicció profunda. Els reconeixereu perquè probablement no els surt gaire a compte la seva implicació vocacional i segur que sovint es deuen preguntar si val la pena la quotidiana confrontació amb unes forces molt més poderoses, però el pensament es dissipa de seguida perquè hi ha molta feina per fer i els dubtes es deixen per a la intimitat. Penso en tantes organitzacions feministes que treballen des de la base, en tantes entitats dedicades a la pobresa infantil, en tots aquells metges que marxen a zones remotes a exercir el seu ofici, però també en les mestres, treballadores socials i infermeres que atenen persones oblidades en barris oblidats que no importen a ningú. És clar que és la seva feina però no és el mateix que una metgessa de capçalera et respongui “no sé de què em parles” que no que t’escolti amb tota l’atenció posada en tu encara que només siguin cinc minuts. Totes les meves esperances en la humanitat les tinc dipositades en aquestes persones tremendament útils que no surten mai a la televisió ni es fan tiktoks mostrant el seu heroisme a la consulta, a l’aula o on sigui.
A l’altre extrem hi tenim figures públiques que diuen donar la cara per les causes que defensen però no veiem ben bé en què es tradueix el seu compromís. Penso en un Gabriel Rufián que va prometre que deixaria el Congrés en 18 mesos quan s’aconseguís la independència de Catalunya i ara ens solucionarà els problemes d'habitatge, o en una Ada Colau que no va solucionar el tema de l’habitatge a Barcelona però amb el seu creuer pel Mediterrani ha aturat un genocidi i ara es passeja per tots els platós de televisió i, pel que sembla, podria tornar-se a presentar a l’alcaldia perquè els comuns han decidit canviar el codi ètic que ho impedia. Se’m pot retreure, i reconec que és així, que soc excessivament dura amb aquesta fornada de polítics de la meva generació, però és que són els últims a enganyar-nos i ho han fet molt bé. Del bipartidisme ja no n’esperàvem res, ens havien decebut i, segons com, havien traït els interessos d’aquells ciutadans els drets dels quals deien defensar, i com idiotes vam caure en els braços d’un populisme buit i simplista que se sustentava sobre individus estrella que nosaltres mateixos vam convertir en ídols amb peus de fang. Ens pensàvem, il·lusos, que allò era la punta de l’iceberg. Que les consignes, l’exhibició constant, l’addicció als focus i als mitjans eren la part visible d’un programa sòlid que transformaria les nostres vides. Però la nova política no era més que això: publicitat per a les seves vedets que reverteix en elles mateixes i només en elles, i un mer producte de la cultura de l’espectacle en què vivim i ens hem educat.
