La intel·ligència artificial, esperó de la intel·ligència humana
La irrupció de la intel·ligència artificial (IA) en la nostra vida quotidiana, ara que de cop se’ns ha fet tan propera amb l’accés obert al ChatGPT, ens planteja tantes grans i noves oportunitats com greus i desconeguts desafiaments. La seva capacitat per produir coneixement ho trasbalsa tot: del món de l’empresa a l’acció educativa, de les lleis a la creació cultural... Si James Altucher havia suggerit un abans i un després de l’arribada de la banda ampla, en poc més d’una dècada ja haurem arribat a una nova frontera civilitzatòria: la d’un abans de la IA i un després de la IA.
En el meu camp universitari, haver comprovat que el ChatGPT et pot escriure en pocs segons una bona recensió d’un llibre, que et fa un excel·lent treball de curs o que et proposa un contingut més que raonable de l’assignatura que has anat elaborant els darrers quaranta anys, fa estremir. I, sobretot, obliga a repensar què cal canviar en les nostres formes tradicionals d’ensenyar, aprendre i avaluar. I caldrà que ni s’enquistin les actituds de resistència en defensa de vells privilegis, ni ens precipitem acríticament davant de la novetat i llencem la criatura amb l’aigua de la banyera, cosa que en el camp de l’ensenyament és tan freqüent.
Més enllà de com la IA ens obligui a repensar les organitzacions –particularment, en la manera com forçarà una redistribució de poders–, crec que la qüestió de fons és una altra. Des del meu punt de vista, la irrupció de la IA ens hauria de permetre, i obligar, a revisar quina és l’especificitat de la intel·ligència humana (IH). Cal demanar-se fins a quin punt la IA pot arribar a fer obsoleta i, per tant, substituir la IH. ¿És que la IA serà una IH més completa, més perfecta, més ràpida, més útil i fins i tot més democràtica que la IH? I, encara més greu, si disposem d’una IA avançada i ben distribuïda, qui ens diu que la IH, de tan poc útil, cada vegada s’entrenarà menys? Si la IA ens pot explicar de què va un llibre en dos segons, per què l'hem de llegir?
Tanmateix, i sense voler menystenir els possibles riscos –però tampoc encegar-me per les seves promeses–, sí que veig en la IA una escletxa per revalorar i reivindicar allò que és pròpiament humà, en la mesura que ja no quedarà emmascarat només per les promeses del progrés tecnològic i del benestar material. Per iniciar la reflexió cal demanar-se si la IA pot arribar a prendre autònomament decisions morals. ¿És que la IA pot ser malvada, pot mentir i enganyar intencionadament o, per dir-ho en termes tradicionals, pot pecar? És difícil imaginar una IA que passi vergonya o demani perdó, que hagi de redimir-se del mal causat. I tampoc no sembla que la IA pugui ser virtuosa: ser prudent, actuar amb fortalesa, mostrar temprança, ser justa. Ni tenir fe, esperança o caritat. ¿Pot ser generosa, la IA? ¿Pot ser “més considerada del que cal”, com recomanava el professor Culet als seus alumnes de secundària (Wonder, 2012), citant el llibre L’ocellet blanc de J.M. Barrie?
Anem encara més enllà: veig irreconciliable la nostra condició incerta i fràgil, que tant ha determinat l’evolució de la nostra IH, amb una IA que descansa en la promesa de la seguretat i l'omnisciència. I tot i que la IA, que com tota tecnologia també té ideologia, difícilment podrà mostrar aquell tipus de vulnerabilitat que forma part de la nostra condició humana, en el sentit que li dona Brené Brown (Daring greatly, 2012), com el lloc “on neix l’amor, la pertinença, la joia, el coratge, l’empatia, la transparència i l’autenticitat”.
En definitiva, la intel·ligència artificial sempre estarà limitada per no poder compartir amb la intel·ligència humana la consciència de mortalitat. Per tot això i més, tinc el convenciment que la poderosa intel·ligència artificial farà encara més valuosa la tendresa a què convida la intel·ligència humana.
