La intel·ligència i l'artifici
És molt famós que, al començament del cine, quan es projectava L’arribada d’un tren a l’estació i a la pantalla la locomotora s’acostava, els espectadors s’aixecaven espantats de la cadira perquè es pensaven que el tren estava a punt d’envestir-los. Ara mateix, en un xat, també som incapaços de detectar si conversem amb un robot o amb un humà. Però igual que vam aprendre a distingir entre el tren real i el filmat, aprendrem a separar la intel·ligència artificial de la intel·ligència.
Com a escriptor, necessito anar pensant de quins llocs m’expulsarà la IA, però també quines portes m’obrirà. Segons la visió pessimista, els creadors ja podríem anar fent les maletes. Només cal dir-li a la IA que escrigui una novel·la per guanyar un premi literari i l’escriurà i et podrà fer guanyar tots els premis literaris. Però de negres literaris n’hi ha hagut sempre, sempre la intel·ligència ha hagut de barallar-se amb l’artifici, és a dir amb la mentida.
La mentida es distingeix perquè neix morta. Venim d’una temporada llarga de restriccions de llibertat que ha tingut fites com la repressió de l’1-O o els excessos durant la pandèmia. Portem dècades promovent la robotització i l’empantallament, desmuntant l’humanisme i reemplaçant-lo per pantalles. L’estat s’ha expandit de la mà del capitalisme i el capitalisme de la mà de l’estat. S’han multiplicat la burocràcia i els impostos. Però l’home no se’n surt de viure engabiat i acaba deprimit i sense futur. A canvi d’alguna escletxa de llibertat a internet, l’hem deixat entrar fins a la cuina de casa. Una vegada a dintre, ja s’encarrega sola de tornar a tapar les escletxes.
Quin descans, però, per a l’home, posar el pilot automàtic, girar-se d’esquena als valors morals i deixar que els robots substituïssin l’humanisme. Hem viscut una època daurada de la irresponsabilitat i avui per a qualsevol país seria un gran negoci posar-se a l’avantguarda en la promoció de l’humanisme, una operació baratíssima que només demanaria voler domar les màquines a favor nostre. Acostumats a batallar contra la mentida, els catalans partiríem d’un gran avantatge.
De manera que visc amb esperança que finalment els mestres i professors s’estiguin revoltant, perquè l’ensenyament és al moll de l’os d’aquesta qüestió. Soc circumstancialment optimista i penso que l’humanisme (que per força és antitècnic, antiprogressista en el sentit ingenu del terme, antipapanates, desfanatitzat i, per tant, lliure) haurà de venir a rescatar-nos d’una mecanització que la intel·ligència artificial no fa sinó culminar.