En els darrers mesos, alguna cosa està canviat en la forma que llegim sense que ens n'estiguem adonant. I dic "llegim" i no "busquem informació a internet" perquè no conec ni un sol escriptor o artista, fins i tot els septuagenaris envoltats d'una aura venerablement analògica, que no es connecti a internet cada dia a veure com està el món. I resulta que el món cada cop està més buit de persones i més ple de lloros estocàstics. "Lloro estocàstic" és el malnom amb què intentem rebaixar l'autoritat i la propaganda que ensenyoreix els grans models de llenguatge de la intel·ligència artificial com ara ChatGPT: "lloro" perquè regurgiten la feina d'altres i només són capaços de repetir el que algú ja ha dit, "estocàstic" perquè el mecanisme que fa que aquests models sonin inquietantment humans i alhora és el culpable que de vegades s'inventin coses, no és un procés de raonament lògic, sinó d'un d'atzar introduït artificialment en la tria de paraules. Però, encara que aquesta lloritut robot ens és perfectament coneguda i la menyspreem instintivament, la fem servir. Fa uns mesos que els números de visites dels diaris cauen en picat perquè li demanem al ChatGPT les coses que abans demanàvem a publicacions d'escriptors humans. Hi ha una bombolla de lectures inhumanes que hauríem de fer esclatar.
Jo vaig sortir de la inòpia quan el xatbot d'Open IA va començar a fer-me la pilota, una faceta que al principi no tenia i que ha convertit les nostres converses en una cosa insuportablement ensucrada i infantilitzant: "Bona pregunta!", "Ben vist, això que dius!", "Tens tota la raó!". Aquesta servilitat irritant trencava la il·lusió de continuïtat amb què havia substituït l'hàbit de buscar a Google per la conveniència de buscar amb eines d'intel·ligència artificial. S'està parlant bastant del perill que el cervell se'ns atrofiï si deleguem l'escriptura a les màquines, i ja hi ha estudis científics que demostren que els alumnes que fan servir el ChatGPT tenen menys activitat neuronal, recorden pitjor el que han escrit, ho senten menys seu i a sobre escriuen tots exactament el mateix. Però s'està parlant molt menys del que ens passa si deleguem la lectura d'articles als refregits personalitzats tan temptadors que ens ofereix la IA. No hem deixat de llegir novel·les i assajos quan reunim forces per aprofundir i ens concentrem a la manera antiga, però en el mode ràpid de buscar informació, les veus humanes estan sent escombrades per les artificials. En el reialme de la resposta directa a la pregunta clara, el GPT s'està menjant Google.
No cal dir que si la IA guanya és perquè funciona. Encara que sovint s'equivoqui en algunes dades, la prosa faci mitjana amb la mediocritat i les idees corresponguin a un tovíssim màxim comú denominador, aquesta Viquipèdia tan personalitzable que ens ofereixen és eficaç i pertinent (no conec els números de visites de la Viquipèdia, tampoc tinc cap dubte que també deuen estar patint). L'alternativa és sotmetre's a un algoritme de Google que ens ofereix una llista de 10 títols més generalistes que la resposta que estem buscant i a sobre ens fa sospitar dels criteris de selecció. I cliques aquells articles i, en comptes d'anar al gra, hi ha paraules i giragonses pròpies de la persona que els ha escrit, associacions d'idees i digressions no del tot òbvies, metàfores amb una història personal. Però hi ha un desig no només de respondre exactament la pregunta que tens ganes de respondre, sinó que potser te'n facis una que ni tan sols sabies que t'havies de fer.
Naturalment, totes aquestes capes de subjectivitat i ineficiència són les responsables d'aquesta guspira de sentit enmig de la fosca que anomenem humanitat. El fet que l'escriptura és corporal i situada, que en comptes d'un algoritme que calcula quina és la paraula que més vegades s'ha dit en un determinat context, qui escriu és una persona que potser està farta i necessita assajar una resposta diferent, és el que fa possible la crítica, la innovació i, en definitiva, la llibertat. Jo ja entenc que aquest argument romàntic és fer volar coloms i que molt pocs deixarem el ChatGPT i tornarem a Google, i després a la homepage dels diaris que un editor humà ha ordenat sense seguir cap algoritme, i després a l'arquitectura del paper (o del PDF). Però l'alternativa és caure en un pou d'homogeneïtat que ens fa idiotes i controlables. L'altra alternativa, que és regular la IA que s'aprofita d'una feina comuna per la qual uns milionaris cobren morterades mentre els milers de treballadors anònims no veuen un duro, i dissenyar una xarxa amb criteris socials i no mercantilistes, és encara més utòpica en l'actual context de dimissió de la política. Però, igual que ja comencem a recular amb els mètodes educatius absurds, tard o d'hora la recerca humanística d'informació a internet tornarà perquè, simplement, és millor. I mentre no construïm les lleis i els costums per un món amb IA, si és que les construïm, estaria molt bé no perdre els anys i el múscul mental amb les facilitats mel·líflues de la IA.
