19/01/2021

‘Júlia’, d’Isabel-Clara Simó (1983)

2 min
‘Júlia’, d’Isabel-Clara Simó (1983)

Peces Històriques Triades Per Josep Maria CasasúsSi el mirall és un element essencial en les novel·les escrites per dones, Júlia ens ofereix aquesta primera imatge distintiva amb art d’una especial subtilesa, car la protagonista no té a l’abast un mirall, esplèndid, ni tan sols un mirallet de mànec com la dama que il·lustra la portada. Tot al contrari, Júlia, la llesta i orgullosa obrereta que conquista l’amo i venja el pare, mort en presó, no posseeix més que un mirallet. El mirallet és petit i tacat i Júlia ha de fer equilibris per veure’s com més millor, sense acabar-ho d’aconseguir. La novel·la arrenca amb força i al mateix temps amb un to irònic que en avançar el relat derivarà en sarcasme. Una xica tan neta. Així titula el primer capítol la narradora, advertint-nos de seguida que ens explicarà la història d’una dona, però que el salt de classe de la noieta eixerida, dreta com un fus, ambiciosa i llesta ens servirà per penetrar en l’univers tràgicament conflictiu de la petita ciutat d’Alcoi, microcosmos que reflecteix els conflictes socials del segle XIX, com el petit mirallet conté bo i tacat el bell rostre de Júlia. Isabel-Clara Simó porta la novel·la amb ritme trepidant. Quasi diries amb agressivitat, desentenent-se de tendreses i anant a buscar la contrapartida de l’amor, l’odi. Amb saviesa, la narradora ens fa avançar al costat de la protagonista, però sense complicitat ploranera, car Júlia no és la víctima integral, com ens la voldria presentar la tradició romàntica, tradició que ha recollit massa sovint una bona fe feminista. Els personatges no són únicament el resultat d’un traç caracterològic, són el que són perquè pertanyen a una classe i estan compromesos en els fets concrets, i no sols perquè actuen i són responsables, sinó també i sobretot perquè són els elements visibles d’una lluita cruel entre obrers i patrons. Júlia fa el salt de classe a plena consciència, i fins amb cerimònia i castració que la converteix en l’ésser alineat per excel·lència, dura i feridora com vidre. [...] La Simó ha sabut trobar en l’ús de formes genuïnes del seu univers d’infància la cadència, el so que reclama la seva història. No és fàcil ni espontani, en primer lloc perquè en art no hi ha res espontani, i en segon lloc perquè l’encert principal del llenguatge es troba en l’estreta unió entre el dir i el fer dels personatges. Sentim, en llegir els destres diàlegs, la bella fonètica que caracteritza Alcoi. Aquella bella fonètica que ens retornava en l’estrena de Tirant lo Blanc a València, el so de la paraules de Joanot Martorell.

stats