Joan Llimona, pintor i patriarca (1926)

Article obituari del crític d’art Rafel Benet (Terrassa, 1889 - Barcelona, 1979) a La Veu de Catalunya (24-II-1926), dedicat al pintor Joan Llimona i Bruguera (Barcelona, 1860 - 1926), de qui enguany es commemora el centenari de la seva mort. Era l’artista més representatiu de l’expressió realista d’una sensibilitat mística en el Modernisme català. L’oli sobre tela Fent puntes (imatge adjunta) és una mostra de la seva atenció a instants de la vida quotidiana del seu temps tractats amb tendresa intimista.

Resta en mi la impressió de la figura del pintor Llimona ennoblida pel vori de la mort. Joiosos els que com el mestre Llimona traspassen amb aquest aplom patriarcal. Una pulmonia ràpida ens l'ha pres –dissabte darrer restà al llit i ahir dimarts moria a un quart de nou del matí–. Ell, però, ha tingut la sensació de la separació des que emmalaltí:

—Ja no ho seré gaire més, teu –deia a la seva muller.

Joan Llimona és tota una història d'home, amb totes les seves nobles conseqüències. Cristià inflexible, no s'ha torçat mai. Artista de personalitat evident ha deixat una obra nombrosíssima i formidable de qualitat. El seu fervor religiós ha fet de l'home que acabem de perdre un dels pintors cristians més sincers i més forts que avui existeixen al món. Les seves pintures de la cúpula del cambril de la Verge de Montserrat, de l'Escorial de Vic i de Sant Felip Neri de Barcelona, són obres culminants de maturitat tècnica i d'austera unció religiosa. Llimona és un dels pintors més personals de la nostra època. El poeta Carner ha dit d'ell que, si Llimona pintés una poma, els seus pinzells la tornarien cristiana. La personalitat artística de Joan Llimona emana, doncs, de molt endins: no hi ha manera ací, sortosament, de destriar l'artista de l'home. El pintor realista de Sant Felip Neri, dels paisatges i les marines plenes de pictòric, tenia com els grans pintors humans una pietat molt fonda –com Puvis de Chavannes, com Carrière, com els clàssics antics– per totes les coses i tots els éssers de la naturalesa. Però Llimona era gairebé sempre un pintor, un pintor que no es sabé, ni es volgué, deshumanitzar. Però un pintor que pintà coses tan pures com aquella inoblidable tela simplíssima de l'estany de Banyoles, una de les obres mestres del paisatge modern. Un es fa l'efecte que homes de la talla de Llimona –que, com deia l'amic Rucabado, projecten una ombra gran i benfactora– no han de morir mai. És en morir que hom s'adona del buit que deixen. Home d'una altra generació i d'una altra estètica, fou estimat per la gent nova, pel que hi havia de dur i perennal en la seva obra. L'art honest de Llimona –uns dies oblidat pels esnobs– resistirà l'empenta del temps en els aspectes més sobris de la seva producció, que són els més nombrosos. Avui, que tant parlem d’avantguardisme, sapiguem judicar amb clarividència l'obra del pintor i patriarca Joan Llimona, que no ha sofert ni un sol moment les empentes de la moda, ni els esquitxos de la putrefacció de la picardia, que tanta gent d'avui confon amb la intel·ligència.