Hi ha tants pronunciaments sobre l'assumpte que és probable que el ciutadà no entengui ni el que és essencial ni el que és accessori. Dos assumptes essencials.
1) El criteri de repartiment. S'ha substituït el criteri actual, que és d’origen, pel criteri dels habitants ajustats, que resulta igual de complex. El nou model no compta el nombre d’habitants per comunitat autònoma, sinó el nombre d'habitants ajustats per edat, renda, etc. Hi ha factors que també influeixen en el que es rep, com el medi ambient o l’statu quo –perquè ningú hi perdi–, però no es té en compte el nivell de vida; si es tingués en compte, a Catalunya hauríem de rebre més perquè aquí la vida és més cara. La complexitat és la mateixa que en el model actual, però el criteri ha canviat. El pressupost de les comunitats autònomes creix en 21.000 M€ i el del govern central disminueix en aquesta mateixa quantitat, i com que el de les comunitats cobreix les despeses socials –ensenyament, sanitat i atenció social– la reforma fa obligatòriament els pressupostos generals de l'Estat més socials. Un segon avantatge del nou sistema amb relació a l’anterior és que la diferència entre el que unes comunitats i altres reben per habitant és menor. El nou sistema les iguala. Hi ha comunitats ara maltractades que milloren: Catalunya té 4.700 M€ més.
En els impostos que els ciutadans paguen per IRPF ja es tenen en compte factors d’ajustament. Han de pagar en funció de la seva renda i circumstàncies familiars, ingressos, etc. Però en el cas del repartiment, l'operació hauria de ser per població, no per població ajustada. Quina raó hi ha per ajustar-la? Per què s’han de rebre més fons per un habitant que per un altre?
Hi ha, genèricament, dos criteris de repartiment: per origen i per destí. Si és per origen, es defineix un criteri i s’aplica. Si és per destí, s'ajusta l’ordre en què es paga i l'ordre en què es rep: han de ser el mateix. L’avantatge d’aquest últim és la senzillesa. Els ciutadans reben per comunitat autònoma en el mateix ordre en què paguen. Així s’eviten els criteris de repartiment, sempre discutibles... Res de poblacions ajustades: simplement, poblacions.
Cal assenyalar que, en el nou model, l’ordinalitat no s’ha adoptat com a criteri de repartiment. Simplement, s’ha constatat que per a Catalunya i per al 2027 l’ordinalitat es complirà. Serà la tercera comunitat a pagar i la tercera a rebre. Però aquest càlcul inclou una discrecionalitat: el nombre d’habitants és, en realitat, un número ajustat.
En un programa televisiu recent, el professor Sala i Martín feia un càlcul: en el nou model hi ha 21.000 M€ més per a les comunitats, i provenen dels pressupostos generals de l'Estat; com que Catalunya és si fa no fa el 20% del PIB espanyol, el 20% dels 21.000 M€ (4.200 M€) l'han pagat els catalans; així, si el 2027 rebem 4.700 M€ més, només hi guanyem 500 M€. Però oblida una qüestió: Catalunya efectivament té un dèficit, que és la diferència entre el que paga i el que rep, però en aquesta aportació del nou model (els 21.000 M€ de més per a les comunitats) això no passa, perquè el percentatge que Catalunya rep dels 21.000 M€ és un 20% i, per tant, és més elevat que el que rep habitualment. És un avenç.
Un repartiment per origen no ens convé. La crítica de la resta de les comunitats respecte de Catalunya quant a la fiscalitat ens farà, indefectiblement, perdre en el repartiment quan s’aprovi a les Corts. Ens convé l’ordinalitat, per la seva senzillesa i automatisme. Malauradament, però, no s’ha assolit ni l’ordinalitat ni que el repartiment sigui per habitant sense ajustos.
2) El criteri de recaptació. Qui recapti, sigui una agència catalana, una d'espanyola o una de mixta, és indiferent. L'Agència no pot fer més que aplicar la llei. És difícil entendre la importància que algunes persones donen a “tenir la clau de la caixa” quan la caixa rep fons en funció d’uns criteris fixats per llei. El que és important, i això sí que s’ha aconseguit, és que, des del moment que els diners entrin a la caixa, es transfereixin al destinatari final, no com ara, que alguns van al govern central i triguen dos anys a arribar a la comunitat autònoma, que n’és la destinatària. Que tot el que es recapti arribi al destinatari final immediatament té dos avantatges.
El primer és evident: els diners arriben abans i per tant ens estalviem part del cost del deute. Tothom recorda la importància que va tenir la condonació de part del deute que va fer el govern central. Quan el deute arriba a 60.000 M€ per a Catalunya, com és ara el cas, costa uns 1.800 M€/any, és a dir, un 5% del pressupost de la Generalitat. Són diners que tenim de menys per administrar.
El segon és que la previsibilitat sobre quan es cobrarà és més gran. Saber quant i quan cobraràs fa que per a la Generalitat sigui més fàcil endeutar-se, perquè el prestatari sap exactament quan cobrarà el deutor. El sistema actual, amb bestretes, compensacions i avançaments, és inintel·ligible.
En resum, hem millorat en els diners rebuts: en rebem més. Els pressupostos generals de l'Estat seran a partir d’ara més socials, hi haurà més diners per a ensenyament, sanitat i serveis socials. L’accés als diners recaptats serà immediat, sense temps i passes intermèdies com fins ara. No hem millorat en la metodologia del sistema de repartiment, perquè era i és apriorístic, i hem perdut l’oportunitat de tenir un criteri objectiu i senzill com és l’ordinalitat per habitant.
La qüestió és si aquest pacte ens és vàlid, tenint en compte que durarà anys; el model actual ha estat en vigor 16 anys. Crec que és de justícia fer la pregunta. La meva resposta és que sí, tant pel contingut del pacte com pel fet que suposa una empenta al govern central, i això és positiu perquè l’alternativa, amb Vox al govern, és pitjor.
