Fa unes setmanes, Joan Subirats ens alertava aquí mateix del que anomenava “el garbuix territorial de la Generalitat”: en resum, del fet que l’administració de la Generalitat s’organitza amb mapes diferents segons la matèria i de la confusió que això crea. L’article no pot ser més oportú. El passat mes de novembre, i a iniciativa de la Societat Catalana de Geografia i de la Societat Catalana d'Ordenació del Territori, l’Institut d’Estudis Catalans va acollir quatre sessions per debatre que l’organització territorial de Catalunya continua sent una assignatura pendent.
Sense negar-li una raó de fons a l’alerta, em sembla que hi ha una barreja de conceptes. D'una banda, hi ha l’organització territorial del país, que correspondria al sistema de províncies, vegueries, comarques, àrea metropolitana, municipis i entitats municipals descentralitzades –Déu n’hi do–. De l’altra, hi ha l’organització territorial de l’administració de la Generalitat. Alhora, en aquesta darrera, caldria distingir bé els diferents nivells: no és el mateix parlar de les delegacions del Govern, que es corresponen amb el mapa de vegueries, que de l’organització de base sanitària, escolar o policial.
Evidentment, hi ha punts de contacte, i seria raonable que es tendís a una certa correspondència, però potser aquesta no hauria de ser automàtica. I sobretot, potser hauríem de pensar molt bé qui s’emmotlla a qui. Perquè donar per bo el mapa comarcal i el de vegueries, tal com està –i no diguem el de les províncies, que són el veritable elefant a l’habitació–, podria suposar mantenir un mapa obsolet, fins i tot en termes d’administració de base.
També hauríem d’aclarir quines conseqüències es deriven d'aquest mapa. Em fa l’efecte que hi ha una percepció molt estesa que la comarca és el que ens diu “on hem d’anar”. La prova, molt recent, és la llei que passa el municipi d'Aiguafreda del Vallès Oriental a Osona, que incorpora una disposició addicional per aclarir que aquest canvi “no altera l'organització del sistema sanitari integral d'utilització pública de Catalunya ni la delimitació de les regions sanitàries vigents en el moment de l'aprovació d'aquesta llei. Per tant, es manté la vinculació d'Aiguafreda amb l'àrea bàsica de salut de la Garriga, el Consorci Hospitalari de Granollers i la regió sanitària Metropolitana Nord”. Segur que això era important per a molta gent d’Aiguafreda, però era absolutament sobrer. Són uns quants els municipis que tenen com a hospital de referència el d’un municipi que no és el de la seva comarca. Per posar dos exemples: els pobles de la Baixa Segarra (comarca de la Conca de Barberà i vegueria del Camp de Tarragona) són inclosos a la regió sanitària Penedès, i les àrees bàsiques de salut de Malgrat de Mar i de Canet de Mar (comarca del Maresme i vegueria de Barcelona) són incloses a la regió sanitària Girona.
Per què passa això? Segurament perquè la divisió territorial sanitària es va fer de baix a dalt i de manera autònoma a l’organització territorial. Les àrees bàsiques de salut es van establir amb criteris molt funcionals: els sectors sanitaris es van fer per agregació de les àrees, i les regions sanitàries per agregació dels sectors. Durant la pandèmia, molta gent va descobrir que pertanyia a una regió sanitària, i que això no es corresponia exactament amb la divisió comarcal i regional. Com que crec que la divisió territorial sanitària, en general, està molt ben feta, potser el problema està en una altra banda.
¿Seria una simplificació que un nou mapa comarcal i regional es fes coincidir amb totes les divisions de l’administració de la Generalitat? No n’estic del tot segur. Crec que hi ha un eco jacobí en aquesta idea que no m’acaba de convèncer. La coexistència d’àmbits diferents en funció de la matèria no hauria de ser un problema. No és el mateix l’administració funcional de la Generalitat que l’organització territorial del país.
I és que aquesta és la mare dels ous. L’administració sembla un garbuix en el seu vessant territorial perquè el que no hem resolt realment és l’organització territorial del país. Però això no vol dir fer un únic mapa, sinó reconèixer millor el país en la seva diversitat de necessitats i, per tant, d’instruments per tractar-les. La comarca actual, que en algun lloc va molt bé i fa la seva feina, potser no és l’eina adequada en un altre lloc, i no passa res per tenir solucions diferents a realitats diferents.
