ara.cat

Aquesta setmana ha estat per a mi una setmana bastant intensa, ja que, deixant de banda les complicacions que l’actual pandèmia introdueix en les nostres feines, m’han coincidit dues commemoracions: els 20 anys de l’assassinat de l’Ernest Lluch i els 20 anys des de l’arrencada del 22@. Tingueu en compte que en aquella etapa, a petició de l’alcalde Clos, vaig ser president de l’empresa municipal Barcelona 22@, que es va crear per llançar el projecte, i que ara soc el president de la fundació privada Ernest Lluch. Això ha fet que hagi viscut moments emotius i al mateix temps hagi tingut moltes estones per recordar i sobretot per reflexionar. Voldria fer-vos partícips d’alguns d’aquests pensaments, que han tingut sempre una mirada cap al passat i una altra cap al futur.1. Lluch, ahir, ara i demà. Suposo que molts heu vist com aquests dies s’han multiplicat, i segueixen fent-ho tant arreu de Catalunya com arreu de l’Estat, els actes i les notícies al voltat del record, del llegat i de la mort de l’Ernest. La Fundació n’està molt satisfeta i ho agraeix, tant als que els han promogut com a tots els que hi han participat. Voldria transmetre ara dues idees que m’han quedat clares.ARANWS20201121_011020 anys de l’assassinat d’Ernest Lluch: pistoles contra ideesEn primer lloc, crec que s’ha posat en evidència que l’Ernest és ara una persona recordada i estimada molt més enllà dels cercles familiars, d’amistat, de companys, de deixebles o de col·laboradors, i que s’ha convertit en una figura molt transversal i apreciada. Els 20 anys suposen una situació nova i la seva figura es projecta cap al futur. La Fundació, que ha recollit a Vilassar durant aquests anys l’extens, interessant i plural llegat que ell ens va deixar, el posa a la disposició de qui el vulgui consultat i utilitzar.I en segon lloc, s’ha manifestat un cop més la importància de la seva obsessió pel diàleg, que el va acompanyar al llarg de la vida i que fins i tot va ser la causa del seu assassinat. Va defensar el diàleg com el millor, si no l’únic, instrument per resoldre conflictes de tot tipus, especialment en el camp de la política. Aquesta dèria, juntament amb la visió de la importància de proclamar com a universal i gratuït l’accés a la sanitat, el converteixen en un referent a l’hora d’abordar alguns dels problemes més seriosos que té en aquest moment la nostra societat. Valdria la pena que tots ho tinguéssim en compte i que, a nivell polític, es posés en marxa un procés de reforçament i de modernització del sistema sanitari, i alhora s’acabés l’espectacle de la confrontació i la baralla entre grups, partits i estaments, i es treballés per buscar punts de diàleg, concertació i pactes el servei dels ciutadans. ARANWS20201121_0095Un donostiarra de Vilassar2. Barcelona 22@, ahir, ara i demà. A finals de la dècada dels 90 vaig participar en un seguit de reunions i debats al voltant del que anomenàvem “ciutats digitals”, que van tenir molt a veure en la posada en marxa, per part de l’Ajuntament, del districte econòmic 22@. Simplificant, els objectius d’aquella iniciativa es podrien sintetitzar en cinc idees clau: a) Transformar una part important del sòl industrial del barri del Poblenou per convertir-lo en un nou sòl destinat a activitats econòmiques intensives en coneixement, sense oblidar ni els espais verds ni l'habitatge públic. b) Atraure empreses, centres de creació i formació de coneixements, i altres activitats econòmiques basades en la digitalització i el talent. c) Generar molts milers de llocs de treball d’alta qualitat. d) Permetre una bona convivència i complementació entre l’habitatge i l’activitat econòmica. I e) Desenvolupar infraestructures innovadores per a subministraments urbans, així com models de mobilitat avançats que fossin atractius i que alhora servissin de prova pilot per a la resta de la ciutat. Val a dir que durant els primers 10 anys des del llançament, els objectius, que eren ambiciosos i demanaven molta col·laboració publico-privada, es van anar complint de manera molt satisfactòria. Es pot, doncs, considerar un gran èxit. Jo vaig deixar la presidència el 2004, i per tant cal atribuir tots els mèrits als que em van succeir i a tots els que hi van col·laborar. Dona gust contemplar els resultats. Vist actualment des de fora, sembla que el procés transformador ha perdut un xic de força i que existeix una certa tendència a repensar el projecte. Sembla que hi va haver en la dècada passada una disminució de la voluntat per seguir empenyent-lo, i ara hi ha un debat sobre com enfocar la continuïtat. Crec que segurament és imprescindible, després de 20 anys, adaptar algunes de les idees inicials a les noves situacions i als nous reptes, resolent alguns dels problemes que s’han manifestat. Però estic convençut que seria un error que aquesta adaptació signifiqués un replantejament dels objectius inicials. Al contrari, cal donar-li un nou impuls tenint en compte tot els aspectes positius que ha aportat al barri i a la ciutat, i com ha contribuït a fer coneguda, i fins i tot admirada arreu, la marca Barcelona. Espero que sigui així.ARANWS20201121_0098Les Espanyes (im)possibles de Lluch

ara.cat

ara.cat

COVID-19

Ara ha fet 20 anys

“De donde no hay, no chorrea”

La coacció

Emergència climàtica: la UE ha fixat data

Marcel Proust encara amaga misteris per resoldre

El vell Zeleste