Joan Maragall, poeta i ciutadà (1984)

De l’article de l’advocat i polític Josep Maria Ainaud de Lasarte (Barcelona, 1925-2012) a Historia y vida (XI-1984). Traducció pròpia. Aquest diumenge (12 h) al cementiri de Sant Gervasi es fa la trobada anual de l’Ametller Florit en record del poeta i periodista Joan Maragall (Barcelona, 1860-1911), autor de versos memorables dedicats a l’arbre de “bandera blanca” que anuncia la pau i l’alegria del “millor temps”.

[...] L’existència de Joan Maragall, poeta i periodista, va transcórrer plàcidament, superant les aparents contradiccions d’una vida burgesa amb un pensament molt més compromès. Però no li manca sinceritat: la principal virtut de Maragall és l’autenticitat d’un pare de família, advocat, conservador, que somia amb un món en què l’amor i no les lleis regeixen la convivència. [...] Maragall va ser, sobretot, poeta. Per a ell la poesia era “la realitat absoluta”, com deia l’escriptor Novalis. La paraula era una cosa sagrada, com afirmaria en els seus discursos Elogi de la paraula i Elogi de la poesia. [...] Per a Maragall, l’ideal de la poesia era “suggerir tot un món amb una paraula intensa”, germen de la seva doctrina de la “paraula viva” i de la “poesia viva”. [...] Maragall era un ciutadà exemplar, però no el va atreure la política en el sentit d’entrar en un partit o d’ocupar càrrecs públics. [...] Molts articles de Maragall són clarament polítics, però no pas partidistes. [...] En els moments conflictius i dramàtics de la Setmana Tràgica de Barcelona del 1909, Maragall escriu una trilogia periodística impressionant: “Ah, Barcelona!”, “La ciutat del perdó”, “L’església cremada”. Mostren la profunditat del sentiment cristià –i per tant humà– del poeta. El primer és una advertència a la ciutat; el segon –que no es va publicar perquè el director de La Veu de Catalunya, Prat de la Riba, va creure que no era oportú– és la petició de clemència més profunda que s’hagi escrit mai, i el tercer, una reflexió patètica i apassionada sobre el sentit de l’Església cristiana. [...] Va ser membre fundador de l’IEC. [...] A finals de 1911 va emmalaltir. Desmillorat, apagat, adolorit, no tenia ànims per escriure nous llibres de poemes, nous articles, esperonar iniciatives o emprendre viatges. A poc a poc es va anar extingint, plàcidament, envoltat dels seus a la casa del barri de Sant Gervasi. No desitjava ni honres fúnebres ni cerimònies solemnes. “Aviseu els veïns”, va demanar a la família. I amb ella va conversar plàcidament en els seus darrers moments, després de confessar i combregar amb devoció. “Déu meu, quina mort més dolça”, van ser les seves últimes paraules. I segurament en l’instant suprem recordaria els versos finals del Cant espiritual, un dels seus poemes predilectes: “I quan vinga aquella hora de temença / en què s’acluquin aquests ulls humans, / obriu-me’n, Senyor, uns altres de més grans / per contemplar la vostra faç immensa. / Sia’m la mort una major naixença!” Maragall descansa en pau en el petit i discret cementiri de Sant Gervasi, en una senzilla tomba clàssica que va dissenyar el seu amic Josep Pijoan. Als seus peus s’estén Barcelona, la ciutat que va saber cantar en els seus versos i amonestar en els seus articles, amb estimació de fill i de pare alhora.