14/05/2023

El que està en joc a Barcelona

3 min
Una panoràmica de Barcelona

“Barcelona obre camí”, resa el cartell on s’anuncia el proper míting conjunt d’Ada Colau i Yolanda Díaz. Em sembla xocant: Colau és l’alcaldessa, té un projecte propi, s’enfronta a tota mena d’atacs, però l’eslògan, equívoc, sembla que ens demani el vot per obrir-li camí a Yolanda Díaz en la seva cursa per liderar la nova esquerra alternativa, no a Barcelona, sinó a Espanya. Però els comuns no són els únics que juguen a aquest joc. El PSOE ha marcat en roig Barcelona per contrapesar l’efecte Ayuso, i per tant veurem Pedro Sánchez i els seus ministres empenyent Jaume Collboni. Trias i Maragall també tenen agendes pròpies: tots dos dirimeixen l’enèsima batalla interna de l’independentisme. En el cas de Trias, la batalla també té lloc dins del seu partit, per això n’amaga prudentment les sigles. Maragall tampoc no pot confiar que la seva marca, que s’associa a un govern amb fama d’ineficient, li aporti els vots que necessita per aspirar al podi.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Aquests quatre són els que es juguen les garrofes a Barcelona. De la suma de dos o de tres d’ells, en sortirà un nou equip de govern. La resta de partits tenen poques opcions d’entrar en el plenari, excepte el PP, que aspira a tenir regidors decisius, la qual cosa dona més opcions a Collboni i a Trias d’aconseguir la vara d’alcalde.

Però Barcelona es mereix que parlin d’ella, perquè la insatisfacció és notòria i transversal, tot i que sovint es barregen els clams dels que volen frenar i els que volen accelerar. Hem vist en episodis tan tristos com el dels Desokupa a la Bonanova que la polarització entorn de la figura de l’alcaldessa és ben palesa. Hi haurà vot preventiu: molts ciutadans votaran el que sigui perquè Colau continuï, molts altres votaran el que sigui per fer-la plegar. És un debat simplificat i primari. I és un debat fals, en gran part, perquè el colauisme dels últims quatre anys és també obra del PSC, i en certa mesura d’ERC. L’autèntica esmena a la totalitat la representen Trias, el PP i les altres dretes. La qual cosa genera una altra mena de prevenció.

Les opcions de formar majories són molt diverses, però, pel que fa al model de ciutat, semblen dibuixar-se dos blocs discursius. El de la ciutat sostenible i social, representada per Colau i Maragall; i el de la rectificació en favor del creixement econòmic i “l’ordre”, representada, amb matisos diferents, per Collboni i Trias. Però aquesta esquematització grinyola si recordem que Colau va triar governar amb Collboni (si depèn de Yolanda Díaz, ho tornarà a triar), i si tenim present allò que, no fa gaire, en dèiem l’eix nacional, que agermana Trias i Maragall, els dos únics candidats, juntament amb el de la CUP, que creuen que Barcelona és la capital del seu país i ha d’exercir com a tal.

Les fràgils majories als Parlaments de Catalunya i Espanya poden condicionar el futur equip de govern de Barcelona. És inevitable. Però si les enquestes l’encerten i tenim un empat virtual entre Colau, Collboni i Trias, no hi ha cap dubte que tots tres faran el que calgui per assolir l’alcaldia. L’experiència de 2019 ens ho demostra. Si Maragall no escala posicions, tindrà el premi de consolació de poder decantar la balança. Una decisió que no és fàcil, i que no podrà prendre ell sol.

En qualsevol dels casos, seria desitjable que en el nou mandat municipal s’arribés a grans acords en algunes de les qüestions que tothom considera prioritàries, com l’habitatge, la mobilitat i el transport públic, entre d’altres. Aquest consens no es pot edificar només sobre la responsabilitat, sinó també sobre la certesa que els interessos de Barcelona no se subordinaran a cap altra consideració. I d’això, n’estem ben lluny.

Toni Soler és periodista
stats