José Antonio a l'autobús
Després d'una intensa campanya de grans lones amb missatges protonazis, o amb anuncis d'odi contra les feministes, els independentistes, el col·lectiu LGTBI i l'Agenda 2030, aquests dies es passegen per Madrid uns quants autobusos de l'EMT de la capital d'Espanya amb la cara de José Antonio Primo de Rivera. És la propaganda electoral del partit que va fundar aquest feixista, Falange Española y de las JONS, que no tan sols no ha estat mai il·legalitzat, sinó que ha concorregut sempre a les eleccions que es fan a Espanya, tant si són generals com si es tracta de comicis municipals i autonòmics. Solien fer-ho, això sí, amb un perfil baix, però ara que els vents van a favor de la seva tenebrosa ideologia, aposten per l'estridència. El resultat és que la Junta Electoral Central (JEC) tampoc té res a dir sobre el fet que el rostre de José Antonio es passegi pel centre de Madrid amb una tranquil·litat anguniosa. Una de les reaccions habituals de qualsevol demòcrata és exclamar-se que coses com aquesta són inimaginables a Alemanya, o fins i tot a l'Argentina (a Itàlia ja no: la primera ministra, Georgia Meloni, és una admiradora declarada de Mussolini). Però el fet és que també hauria de ser-ho a l'estat espanyol, si més no d'ençà de l'aprovació, el passat mes d'octubre, de la llei de memòria democràtica, que prohibeix expressament l'apologia del feixisme. El missatge que envien, per tant, Desokupa i Vox amb les seves lones, i Falange amb la seva publicitat (i l'EMT madrilenya acceptant de dur-la) és que la llei de la memòria democràtica se la passen intensament per les parts pudendes, perquè de fet la donen per derogada tan aviat com manin (el missatge dels nazis de Desokupa és “Nosotros a la Moncloa”, és a dir que, per a ells, una victòria del PP és una victòria seva).
Amb la seva habilitat per descompondre la realitat en fragments que ja no signifiquen res, la dreta nacionalista espanyola de PP i Vox, i la seva infanteria mediàtica (els agrada que els diguin “infanteria”, i tota aquesta porqueria de símils bèl·lics) voldran fer veure que tot això té una importància relativa, o que forma part de la llibertat d'expressió. El PP, sobretot, farà malabarismes per donar a entendre que no té res a veure amb ells. D'aquesta manera es va normalitzant la presència pública del feixisme (o neofeixisme, si en voleu dir així) en una societat que mai ha acabat de desenvolupar els mecanismes de detecció i rebuig d'aquest tipus de discursos tòxics.
En paral·lel, Feijóo va amollant excuses de pèssim pagador, com ara que ell no pacta amb Vox, sinó que ho fan els seus companys de partit, o que espera que el PSOE el “salvi” d'haver de pactar amb Vox, com si aquest pacte fos una fatalitat que ni ell ni els dirigents del PP no poguessin fer res per evitar. Veient les seves envestides en forma de censura contra diverses formes d'expressió cultural, i el cinisme i la sang freda amb què les justifiquen, ens caldrà més que mai un retorn a la cultura, entesa com el lloc des del qual es lluita contra el feixisme.
