De què ens hem de defensar
1. Mal menor. Sovint els ciutadans jerarquitzen millor les prioritats que els dirigents polítics. Entretinguts en un impàs estratègic, els partits independentistes no veien (o no volien veure) una amenaça que creixia lentament: la fuga de vot útil cap als socialistes per evitar que el tripartit de dretes arribi al govern d’Espanya. Un perill real que, segurament, afecta més Junts per Catalunya que Esquerra, perquè Puigdemont ha aconseguit generar el desconcert en el sobiranisme moderat. De cop, sembla que han despertat i han començat a abaixar preus en les exigències per a una potencial investidura de Pedro Sánchez. Un senyal dirigit als seus votants: no us mogueu que ja ens hi posarem bé. Les línies vermelles s’estan tornant grogues, les exigències insuperables deixen de ser-ho. I és lògic, perquè en aquest moment hi ha una oportunitat ben tangible: evitar passar pel tràngol de quatre anys d’una dreta amb ganes d’arramblar amb tot. ¿Mal menor? És evitant mals majors que s’avança en política.
2. Fonamentalisme. Divendres passat, en un acte a la Universitat Pompeu Fabra, Jaume Casals evocava converses que havíem compartit amb André Glucksmann. Per dir-ho ràpid, el filòsof francès sostenia que el mal és el que funda. Que és més fàcil posar-nos d’acord contra el mal que a favor del bé, entendre’ns sobre allò que volem evitar que sobre els objectius suprems a perseguir. A fi de comptes, el que distingeix la democràcia dels altres règims polítics és que no hi hauria d’haver una veritat oficial (encara que tot poder és restrictiu i intenta reduir l’espai del possible), que la negociació entre diferents és la manera de sublimar els conflictes i encaminar-los fora de la violència i que la qualitat del sistema polític depèn de la capacitat de construir mecanismes per evitar o limitar l’abús de poder. Qui vulgui ampliar el camp d’influència i reconeixement sempre tindrà més espai buscant aliats contra els que volen reduir el camp de joc que apostant per imposar com a condició l’adhesió a la pròpia promesa.
Paral·lelament a aquest toc de realisme que la por a la fuga de vots ha introduït en el sobiranisme, estem assistint a l'escalada que no s’atura d’una dreta insegura, atrapada en la seva divisió. Cada dia la diuen més grossa, en una competició pel títol de més intransigent. Cert que la cultura de la viralitat hi ajuda. Es parla amb un sol objectiu: ser rebotat infinites vegades. I això requereix frases simples, escandaloses i agressives, lluny de qualsevol voluntat de reflexió o reconeixement de l’altre. L’espai públic s’omple de soroll. Quan Albert Rivera diu que cal “lliurar la batalla al nacionalisme perquè és l’autèntic càncer d’Europa i d’Espanya” i immediatament anuncia lleis restrictives de llibertats bàsiques com la d’expressió i de manifestació i, com gairebé cada dia, envia algú al jutjat de guàrdia a posar alguna denúncia contra algun independentista català o basc, ens dona la mesura del perill que molta gent amb bon sentit vol evitar.
Quan Rivera denuncia el nacionalisme, només pensa en el dels altres, mai en el seu, que ha pres la forma del fonamentalisme constitucional. Hauria de ser una contradicció en els termes, perquè significa fer de la democràcia el que no pot ser mai: un absolut en què els principis oberts que la fonamenten han estat substituïts per la sacralització d’un marc legal concret, que per definició ha de ser susceptible de ser canviat. Deia Francis Fukuyama, en una conversa a 'El País': "La identitat ve de l’experiència compartida i no existeix una democràcia al món amb totes les experiències compartides, ni crec que sigui desitjable”. És a dir, no hi ha identitats d’obligatòria observança, ni països amb una sola identitat. Em sembla que està clar de què ens hem de defensar.
